Són les quatre de la matinada. Em desvetlen
els brams insomnes de la farga dels mots,
atuïts per la implacable frisança de les muses fèrtils.
Abandone la calidesa del llit
i m’abrigue amb el plomatge tofut
de somnis i de quimeres.
Copse la serenor freda del carrer
i em solidaritze amb el repòs eufònic de la llar,
il·lustrat amb els semitons líquids de Corelli,
que reclama la meua dissident complaença.
Com els déus arrogants de la creació,
il·lumine la petita biblioteca
i em dispose a escoltar el concert de les idees,
assaltat de pensaments i de monstres
i de guerrers triomfals de l’imaginari.
¿Què hi ha dins l’esperit del poeta,
sinó doll d’aigües tèrboles inundant la gola
inflamada del silenci,
cau inabastable de misteris?
Proverbial en el pelegrinatge per l’obscuritat,
la poesia de la nit és la brosta salvatge
que s’enfila al balcó dels versos inaudits
i adoba el jardí de les imatges,
entre salzes somorts de l’enteniment
i foncs corromputs de l’ànima.