Els qui emmudeixen venuts per una llengua treballada
La pobresa dels sense nom i nàufrags de tota cultura
Els llauradors emmordassats i allunyats de l’esperança
Els nadadors contracorrent en l’hivern que perdura
La lleonera política, gourmets i copròfags
El teu amor de daina que allibera
El carbur de la infantesa, il·lusió
Aquell estiu glaçat al vol dels parotets
Verklärte Nacht, amiga, sobre el teu cor rodeno mentre
panteixes
La fidelitat del coure quan mires la papallona
El cèrber ja no lladra; dolçament et mastega la carn d’aigua
Saragatona cita les Tristia d’Ovidi:
“Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits no han de témer res de la crítica... Per a qui treballe amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes llegiran els meus escrits?”
Riure la destrucció del jo si Arnau t’agafa el dit
Els premis, l’egosurfing, la vida més enllà d’ella,
un miratge Així la glòria i l’abisme: la mirada.
**** **** **** **** **** ****
Res no es perd pel miracle dels teus ulls;
encén l’oblit, el fred, la buidor grisa...
en la foguera de l’amor, la mirada.