Orfe de núvols

Berna Blanch
Sent l’onatge de la carn remoure’s
sóc el món que es crida
el núvol que ou el riu,
sóc l’udol en l’entranya,
la vena mineral de la pedra,
sóc un color desfent-se,
uns ulls en la pluja, plore,
com plora la mar la bromera.

Sóc orfe dels núvols,
una veu sense paraula,
un ocell sense arbre,
sent el crit i vull créixer,
sent que dec tornar,
sent la carn disgregar-se,
l’alè esperant en les mirades,
el cel i el vespre, la lluna nostra.

Sóc el record esborrat de les estreles
immens hui sobre els carrers,
sobre els cossos encesos
que des de dins ens colpegen.
Amb el suport de: