Pujant l'ermita de Bocairent
Sense soroll
he creuat el pont de pedra,
l’alba sembla sortir del sender
esguitada pels meus peus.
És l’ofrena transparent del camí,
la intemporalitat de la pluja,
esta antiga claredat de l’aigua.
La muntanya i l’herba
són un mateix instant,
sols màteria buida
unitat de la mirada,
transformant-se en record.
Ens iguala la llum pura,
la nuesa del ruixim en l’ermita.
Done gràcies, m’enduc el silenci
dels ulls meravellats.
he creuat el pont de pedra,
l’alba sembla sortir del sender
esguitada pels meus peus.
És l’ofrena transparent del camí,
la intemporalitat de la pluja,
esta antiga claredat de l’aigua.
La muntanya i l’herba
són un mateix instant,
sols màteria buida
unitat de la mirada,
transformant-se en record.
Ens iguala la llum pura,
la nuesa del ruixim en l’ermita.
Done gràcies, m’enduc el silenci
dels ulls meravellats.
