I plore
Plore quan mirant un rostre qualsevol
descobreix la feblesa que ens fa ser.
Plore quan el meu goig irromp en la monotonia
tallant tots els lligams de la grisor.
Plore decidida a no fer cap pas enrere
explorant la incerta foscor dels meus abismes.
Plore sense cap pena coneguda,
sense compassió per mi ni per ningú,
sense motiu ni ràbia declarada.
I fins i tot plore amb total aridesa.
Plore davant de l’harmonia.
Com també plore davant de cada església
que acomiada els seus morts
amb l’aire ple d’encens , espès i greu.
Plore sense matriu,
sense andamis ni xarxes,
sense reclams a la vora del dia que comença.
descobreix la feblesa que ens fa ser.
Plore quan el meu goig irromp en la monotonia
tallant tots els lligams de la grisor.
Plore decidida a no fer cap pas enrere
explorant la incerta foscor dels meus abismes.
Plore sense cap pena coneguda,
sense compassió per mi ni per ningú,
sense motiu ni ràbia declarada.
I fins i tot plore amb total aridesa.
Plore davant de l’harmonia.
Com també plore davant de cada església
que acomiada els seus morts
amb l’aire ple d’encens , espès i greu.
Plore sense matriu,
sense andamis ni xarxes,
sense reclams a la vora del dia que comença.
