—Contempleu la gentilesa
de l'ocell camallargat;
tots alaben l'elegància
del meu negrenc irisat.
Què em plau més? Anar a les cambres,
sense fressa pel camí,
on la gent encara dorni
o es distreguin al jardí.
M'atreuen cases desertes
on suau, amb pas lleuger,
prenc cosetes perquè lluen:
un tresor que al niu duré.
Si volo a ciutat, en torno
amb joietes d'allà baix,
és millor que les contempli
una garsa que un calaix.