Les meves muntanyes

Ramon Muntanyola
Les meves muntanyes altes,
cau dels iiops, i llar dei sant,
em duien foc a les galtes
quan les mirava, d'infant.

Les veia agrestes i pies
ran del poble obert als vents.
Ai, L'Espluga, si sabies
endevinar els seus laments!

Les veia asprives i fredes,
totes lluentes d'encís
amb els pastors i les cledes
i amb el soi del meu país

i amb les remors juganeres
de les aigües i els moixons,
i els camins i les dreceres,
i les Masies, al fons,

i quatre alzines i un roure
arredossat al portal,
i les gallines a lloure
sense temença de mal.

Jo veig les meves muntanyes
que m'emparaven d'infant,
i les gleves i les canyes
i el Francolí tremolant.

Veig Ies muntanyes austeres,
d'espígol i romaní,
d'arboços i ginesteres
que no es cansen de florir.

Prades, Rojals i La Pena
vestides de boix i pins...
verdes, blaves de carena
i tan vermelles de dins.

Jo veig les muntanyes clares
del Montserrat i el Montseny
amb catedrals i alimares
i amb les fogueres del Seny.

Veig el Montsant que s'abriva
i els Pirineus immortals
amb aquella flama viva
a la punta dels cimals.
Amb el suport de: