Tempestiva viro

Gabriel Ferrater
    Vèiem amic el seu cos
i ens crèiem que ella no ho sabia.
Li espiàvem si voldria
quedar-se enrera, en un revolt.
    Comptaria diners i lleis,
lligada amb les que no s’obren,
les justes que només s’exposen
a dar-nos filles, per després?
    Però la noia d’enguany
no ens ha burlat, i ens fa vergonya.
La pensem a recer, confosa
amb el cos que s’ha triat.
    Que no llampegui en el seu ull
el retret que no confiàvem
que fos tan llesta. Una rialla
li dirà que poc hem temut.
    Si ara ens premen altres pors,
que siguin vanes. Invisible
llisqui la fràgil per les vies
dels bocs obscens delators.
    Que la guardin els nostres déus
(déus de prudència, no de justícia)
d’enyorar el clos on no perillen
les malignes que s’han retret.
    Que no trigui a descobrir
bones raons per la seva esma,
dòcil al gust de la terra,
encauada al fosc d’un pit.
    I que mai no li esberli el cor
el desmèrit de qui se’ns assembla.
Que en tots els llits on es cabdella
l’acotxi una mà de repòs.
Amb el suport de: