Dichterliebe - L'estranger

Enric Casasses
Vine, si vols. T'ensenyaré el meu poble,
però el meu poble estava transformat,
des del primer portal a l'última horta,
des del molí fins a la casa gran
tot hi era més alegre i viu i pobre,
d'una finestra ens arribava un cant
acompanyat d'acords de les sis cordes,
feia ballar l'airet fulles de faig
i no hi ha cap fageda aquí a la vora,
tot m'era nou, els nens, el ruc, els gats, ·
fins que em vas dir però que no ho veus, home?
m'has dut al meu, de poble! Vols sopar?

–Mare, i ont és l'estranger?
–Molt lluny, filla, molt enllà.
–Riu amunt ó riu avall?
–Riu avall, i amunt, també.

–És a França, l'estranger?
–Ui, no, molt més lluny; on vas!
–I tu, mare, hi has estat?
–No ho recordo. Fa molt temps.

–Deu ser estrany, oi, l'estranger?
–Baixa al poble i ho veuràs.
–Me l'imagino cantant.
–Tu, sembla que truquen, sents?

–Quin trucar, sembla estranger.
–No el conec, no, aquest trucar.
–Ja hi vaig jo a veure qui hi ha.
–No obris si no saps qui és.

–Mare, diu que és estranger.
–Ai que se n'hi voldrà anar.
–No me'l sento gens estrany.
–És estrany, jo tampoc, gens.

–Mare, mare, me n'hi vaig.
–Filla, adéu, que vagi bé.
Amb el suport de: