Seguies els senyals de les muntanyes
o alguna de les ombres de la costa
que t’escriguera el rumb enmig del tot
indefinit de la mar, tantes milles
en el teu inventari, i tan estranya
sempre, desconeguda, incalculable.
Els angles veritables de la proa
indicaven el quadre imaginari,
estels del banc insospitat de peixos
allí just on les aigües s’enfosquien.
D’on vas aprendre, pare, a desxifrar
eixa llengua de signes que llegies
des dels golfs protegits fins a les platges
obertes, exposades, indefenses,
allí just on els graus del teu compàs
els dibuixava una forma d’entendre
núvols, vent, cels…, la lectura callada
dels xicotets indicis de les roques,
els pams secrets de la profunditat.