L’any ha cantat son darrer cant,
son cant de cigne en l’agonia;
hem d’escoltar-lo tot resant,
que no hi ha cant sens poesia:
Ella perdura al cor de l’Hom,
Ella és qui regna en la Natura.
Quan calli tot, dirà quelcom
—son darrer mot— a la criatura.
I el darrer home, al darrer mot
del cant que fins son cor davalla,
s’ajaçarà dintre del sot
que ha de servir-li de mortalla.