Degradació
Coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar...
un mer present continu on res no vol dir res...
sense història ni objecte,
sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus, ni gràcia
de cap mena que puga
imaginar la ment humana,
i sense redempció,
sense redempció.
L’oblit, només l’oblit
sempre l’oblit: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
i sense redempció,
sense redempció.
L’oblit, només l’oblit
sempre l’oblit: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
i sense redempció,
sense redempció (x2).
A aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
aquells.
Però, nosaltres no, no escopirem
sobre la tomba dels nostres enemics,
perquè no ens dóna la gana
i tenim misericòrdia
la que ells mai no van conèixer.
de la més baixa estofa, amb sol i mar...
un mer present continu on res no vol dir res...
sense història ni objecte,
sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus, ni gràcia
de cap mena que puga
imaginar la ment humana,
i sense redempció,
sense redempció.
L’oblit, només l’oblit
sempre l’oblit: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
i sense redempció,
sense redempció.
L’oblit, només l’oblit
sempre l’oblit: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
i sense redempció,
sense redempció (x2).
A aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
a aquells que t’habitem.
aquells que t’habitem
aquells.
Però, nosaltres no, no escopirem
sobre la tomba dels nostres enemics,
perquè no ens dóna la gana
i tenim misericòrdia
la que ells mai no van conèixer.
