Sense edat ni raó

Felícia Fuster
Sense edat ni raó,
només amb un delit
prou llarg per arribar-me
a totes les ferides que em serveixen
de brúixola, intento caminar.

Igual que un orfes blaus, a tu i a mi,
se’ns menjarà la lluna amb la rialla,
tallant-nos en la nit.

Els camins són rodons i no m’avancen
i l’Estrella Polar ja no sap més
-com una llàntia inútil-
en quin punt cardinal voldrà cremar-me.

Ombra de l’ombra,
no ressuscitarem
perquè ningú
no arribarà
amb la llanterna
de la veu
per a cridar-nos.
Amb el suport de: