Mira el lilà
Mira el lilà desfet i la ridorta
a l’ombra del capvespre: tristament,
gira les fulles, amb els dits, el vent
i xiula baix davant de cada porta.
El poble és blanc perquè la lluna és blanca;
camins enllà el vent se’n va tot sol:
l’atura el cant punyent d’un rossinyol
i un brot extasiat en una branca.
Però no sap que tot el bosc sospira,
que, de l’arrel fins al cimall, estira
la blanca sang dels arbres de la nit,
que l’herba creix on mor la violeta
que de la vall a la muntanya espleta
ortiga tendra, romaní florit.
a l’ombra del capvespre: tristament,
gira les fulles, amb els dits, el vent
i xiula baix davant de cada porta.
El poble és blanc perquè la lluna és blanca;
camins enllà el vent se’n va tot sol:
l’atura el cant punyent d’un rossinyol
i un brot extasiat en una branca.
Però no sap que tot el bosc sospira,
que, de l’arrel fins al cimall, estira
la blanca sang dels arbres de la nit,
que l’herba creix on mor la violeta
que de la vall a la muntanya espleta
ortiga tendra, romaní florit.
