Sense llum no hi ha color
sense color no hi ha alegria
Sense alegria tot és foscor
Però sense foscor no hi ha vida
M’enlluerna la foscor
dels meus abismes
Sóc un fòssil emèrit
que neda contra-corrent
Sóc un cec supervivent
Abissal, colossal, pretèrit
Ningú no m’ha ensenyat mai
on acaba la foscor que habito
Negra és l’única claror
que conec i que m’explico
Tenebrosa i opaca negror,
llòbrega i nocturna, sospito
Sense llum no hi ha color
sense color no hi ha alegria
Sense alegria tot és foscor
Però sense foscor no hi ha vida
I jo, no sé si ho entens,
Vinc de la foscor dels temps
Celacant sóc,
Celacant he estat
Celacant seré
T’estimo com un celacant
és capaç d’estimar la llum
des d’una fossa marina
que no et veu però t’imagina
difusa, etèria, a contrallum
T’estimo com un celacant
que només coneix l’abisme
però intueix que allà dalt
hi ha algú que està pescant
i completarà l’exorcisme
Treu-me d’aquest pou infinit
Treu-me d’aquí, malparit
Pesca’m, hissa’m, analitza’m
Obre’m, disseca’m, divulga’m
Per esperar-te no m’he extingit
Pensa en mi des d’allà dalt
i sentiràs els meus càntics celacàntics
de celacant enamorat