Solitud

Talment un ombriu núvol
travessa el cel serè
quan sobre l’aveteda
bufa un ventet lleuger,

així jo vaig fent via
i avanço, el pas cansat,
pels goigs tan clars del viure,
sol, sense ni un salut.

Ah, que tranquil és l’aire!
Ah, que esplendent el món!
Al pic de la tempesta
vaig ser menys infeliç. 
Amb el suport de: