El plor de la tórtora

Jacint Verdaguer
Lo rossinyolet s’és mort,
tres dies ha que no canta;
jo d’ací me’n tinc d’anar,
que l’enyorament m’hi mata.

Vora, voreta el riu
me n’he guarnit un niu,
que el sol hi toca;
lo cobrecel n’és d’or,
veniu, somnis d’amor,
bressau-m’hi a l’ombra.

Qui em fa de cobrecel
n’és d’un Colom del cel
l’aleta hermosa;
que hi fa de bon estar
si es posa a refilar
místiques trobes!

També n’hi refilí
darrere el cant diví
de brosta en brosta:
l’Aucell ara no hi és:
corrandes que hi he après
les canto sola.

Mes, ai!, no hi canto, no;
com cantaria jo
si el cor s’enyora?
n’enyora el bes suau
d’aquell Amor d’ull blau
i cella rossa.

Refile el rossinyol.
refile al raig de sol
que a mi no em cova;
de que no em cova mai
m’estic sota el desmai,
plora que plora!

Abelles , que hi veniu,
fugiu d’ací fugiu;
la flor n’és fora;
cercau jardins del cel,
que al món ja no hi ha mel
que us sia dolça.

Los papallons se’n van,
que no hi llambreguen tant
lliris i roses;
los papallons se’n van
mai més hi tornaran
puix Ell no hi torna.

Adéu abril i maig.
també d’ací me’n vaig,
que hivern s’acosta;
aucells i flors, adéu!,
quan a alegrar em torneu
ja seré morta.

L’aucell refilarà,
la flors reflorirà
sobre ma fossa;
sols m’aconhorta a mi
que a refilar i florir
seré a la Glòria.

Allí amb mon dolç Amor,
abella sobre flor,
gosa que gosa,
n’endolciré feliç.
amb cants del paradís
ma veu de tórtora.

Oh, verges, que hi rieu
amb qui ferí el cor meu
d’amor tan dolça;
dieu-li que al verger
qui tant cantà i rigué,
sospira i plora.

Dieu-me-li que al niu
de vora vora el riu
ja el sol hi toca;
mes ai! , no hi fa claror;
des que no hi tinc l’Amor
sempre és nit fosca! 
Amb el suport de: