Tarda i vespre

Un capaldalt d'octubre, silenciós i clar,
jo vaig lluny, sol, potser cantant, boscos enllà.
L'aire, ardent com un vi, perfumat de resina,
m'infon una alegria serna i cristal·lina.
Caminar, voluptat de caminar...

En un retomb, enlluernat de tanta altura,
descobreixo, ondulant en la llum, la planura,
vasta i humana terra retallada als meus peus,
d'estepes, de camins, de poblets, de conreus...
L'home coneix la seva envergadura

cara a cara amb la glòria dels amples horitzons.
Davant la plana immensa, que té una boira al fons,
com la que vela els llunyedars de la memòria,
la meva ascensió pren un gust de victòria,
s'expandeixen els meus batecs pregons,

i en el sol que tramunta una flàmula em crida
a pujar més enlaire, fiat en l'embranzida,
de l'esperit tan vertiginosament tens!
El silenci es deposa com un fluid massa dens;
l'ombra neix als fondals, amorosida;

però dins meu s'eleva un ardor de matí
ple de força, d'orgull, de futur, de destí.
Ah, calma de l'espai, majestuosa i viva!
Si jo pogués estrènye't com una amant captiva!
Em sento fet per a un amor així.
Amb el suport de: