El gaig, l'òliba i el rossinyol
Fou en la nit del arbres. Jo creuava
bosc a travès, alegre com el vent,
les clarianes de la lluna blava
i el vent, o el ritme del meu pas, més lent,
traí el secret de la meva presència
a tres veus que em parlaren vivament.
La primera era vil: amb estridència
es reia de la nit, la fe, l'amor.
Era un gaig embriac, foll d'insolència.
Una òliba xiulant en to menor
em va parlar després, magra sibil.la,
provant de seduir-me pel terror.
Però ni l'altra veu, dolça i tranquil.la,
d'un rossinyol cantant en un xiprer
no m'aturà. La lluna que vigil.la
la seva nit, eixint del bosc digué
a la meva ombra sense pes. -Espera!
crida aquest cor que deixes presoner
de les tres veus, o blanca viatgera...
Però era tard, i no vaig tornar enrera.
bosc a travès, alegre com el vent,
les clarianes de la lluna blava
i el vent, o el ritme del meu pas, més lent,
traí el secret de la meva presència
a tres veus que em parlaren vivament.
La primera era vil: amb estridència
es reia de la nit, la fe, l'amor.
Era un gaig embriac, foll d'insolència.
Una òliba xiulant en to menor
em va parlar després, magra sibil.la,
provant de seduir-me pel terror.
Però ni l'altra veu, dolça i tranquil.la,
d'un rossinyol cantant en un xiprer
no m'aturà. La lluna que vigil.la
la seva nit, eixint del bosc digué
a la meva ombra sense pes. -Espera!
crida aquest cor que deixes presoner
de les tres veus, o blanca viatgera...
Però era tard, i no vaig tornar enrera.
