La rosa marcida

Riereta avall baixava una rosa,
riereta amunt volava un ocell:
- On vas, del jardí la flor més hermosa,
mon amor més bell?

Avui, al besar mos peus la riuada
m'ha dit: "jo voldria besar lo teu front;
vine-te'n amb mi!", i en son doll bressada,
vaig a seguir món.

Innocenta flor, que del tronc t'esqueixes,
ai! aqueixos marges bé els enyoraràs:
cercaràs les ditxesde l'Edem que deixes,
la mort trobaràs.

Ella entre les ones anava i venia,
vestida d'escuma, de perles i d'or;
per un bes que dava cent besis rebia,
cent besos d'amor.

Més ja d'una a una, va perdent les fulles
i el torrent, que enflora son front virginal,
per mes tendres roses deixa ses despulles
enmig d'un sorral.

Riereta avall baixava una rosa,
riereta amunt volava un ocell:
- Quin ven t'ha marcit, floreta amorosa,
de mon cor novell?-

Jo sóc l'ocellet, pagesa eixerida,
que et deia: "no hi vagis a viure a la ciutat"
la rosa, ai! ets tu, la rosa florida
que el món ha esfullat!.
Amb el suport de: