Déu meu, com és de bell el riu en aquest llit,
més delitós per beure que uns llavis de donzella.
Sembla una polsera, amb flors a les vores
talment la Via Làctia. És cristal·lí
com un fil d'argent sobre una túnica verda.
Pestanyes en un ull blau, el brancatge
que el voreja entre carícies de brisa.
L'or del crepuscle rellisca damunt l'aigua platejada.
Quantes vegades, Déu meu, a la vora d'aquest riu
he convidat a un vi clar els meus estimats companys.