Serenata a una morta

Àngel Guimerà
Vinc en secret, aimada;
més no sé qui ho ha dit,
que tota l'estelada
per veure't ha sortit.
Desperta't, ma ventura,
que em gelaré esperant;
no tingues por, per tot hi ha nit obscura
i els astres al fosser no li diran.

Coberta amb sedes fines
que hermosa et trobaré!
Dintre tos ulls sens nines
petons hi amagaré.
Te duc unes poncelles
que al veure't s'obriran;
m'ho he callat, i ja arriben les abelles
pel camí de sospirs que he anat deixant.

Baixet, baixet te crida
mon ànima i mon cor,
i ja se sap, ma vida,
que hem de parlar d'amor.
Cap aquest lloc los arbres
s'inclinen murmurant,
i sento els caps dels morts darrere els marbres
que hi freguen, neguitosos escoltant.

Mes deixa'ls que es deleixin
en tant farem bracet,
i que els llençols esqueixin,
i vinguen a pleret.
En ton sepulcre, aimia,
nos hi han de veure entrant;
quan canti el gall los hi direm: -Bon dia!-
la llosa clourem de dintre estant. 
Amb el suport de: