Vénen i van les ones de la mar
i en el seu si profund el meu cor nego,
l'ànima nego, nego el pensament.
Considero en silenci el meu destí,
i el cant s'acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d'abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d'ombra- al pit de l'home.
Rieu-vos-en, amics, tant com vulgueu.
¿És que no pot el pensament tornar
-com les onades- a l'antiga platja?
Vénen i van les ones de la mar.