V
Enaixí eu estant en malencolia,
esguardé e vi un hom qui venia,
un bastó en sa mà e gran barba havia,
e en son dors cilici, e qui pauc vestia.
Segons son captener eremità paria.
E quan fo prés de mi, dix-me què havia,
ni lo dol que eu menava e d'on me venia,
ni si ell en res ajudar-me podia.
Es eu, las respòs-li que tal ira sentia,
que per ell ni per altre no'm consolaria.
Car segons que hom perd creix la fellonia:
"ço que eu ai perdut, e dir-hi qui porta?"
VI
"Ramon -dix l'ermità-, vós què havets perdut?
per què no us consolats en lo rei de salut,
qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?
Mas aquell qui ell perd no pot haver vertut
en ésser consolat, car trop és abatut.
E si vós no havets null amic qui us ajut,
digats-me vostre cor, e què havets haüt;
car si havets flac cor o si sóts decebut,
bé poria esser qu'us fos acorregut
per la mia doctrina, tant que si sots vençut,
que us mostrara a vençre vostre cor combatut
d'íra e dolor, ab que Déus hi ajut".
VII
"N'Ermità, si eu pogués aportar a compliment
la honor que per Déu tracté tan longament,
no hagra re perdut ni'n fera clamament,
ans guasanyara tant, que a convertiment
ne véngron li errat, e lo sant Moniment
hagren los crestians. Mas per defalliment
d'aquells a qui Déus ha donat mais d'honorament,
qui no'm volen ausir e tenen a nient
mi e mes paraules, com hom qui follament
parla e res no fa segons enteniment,
per què eu per ells perd tot lo procurament
que faç per honrar Déu e d'hòmens salvament".