Albada interior
Si la claredat sona
per tanta calma infanta,
no és per res més, no, no,
que per haver seguit
tant silenci de marges,
la nit, el camí obscur
de la recta ignorància.
Anar per terra fosca
és tenir ja una fonda
voluntat de brillar.
Dir que sí a tot moment,
a tot aire, a tota aigua,
no és allargar el gest
per donar sol, taronges,
rius clars ni mans d'amor.
Dir sí a tot aire
és voluntat de rebre
tot quant no saps ni sents,
i esperar, nu de gest,
fruit que no t'han promès,
i creure, com una font,
que dus claror, que brilles,
però que ets cec i sones.
Armat d'un sí, amant,
amb el call de la mà
tot ple de soledat,
per la marina estranya
dels sentits astorats,
passa, salta, vola, ràpid,
travessa, que et treu remor
ja la teva clara i única
Primavera espigada.
per tanta calma infanta,
no és per res més, no, no,
que per haver seguit
tant silenci de marges,
la nit, el camí obscur
de la recta ignorància.
Anar per terra fosca
és tenir ja una fonda
voluntat de brillar.
Dir que sí a tot moment,
a tot aire, a tota aigua,
no és allargar el gest
per donar sol, taronges,
rius clars ni mans d'amor.
Dir sí a tot aire
és voluntat de rebre
tot quant no saps ni sents,
i esperar, nu de gest,
fruit que no t'han promès,
i creure, com una font,
que dus claror, que brilles,
però que ets cec i sones.
Armat d'un sí, amant,
amb el call de la mà
tot ple de soledat,
per la marina estranya
dels sentits astorats,
passa, salta, vola, ràpid,
travessa, que et treu remor
ja la teva clara i única
Primavera espigada.
