Queia la neu
Queia la neu en el fondal
i la muntanya s’enfosquia;
imaginàvem que el Nadal
era la porta que s’obria.
Érem ben pocs, érem petits,
i l’esperança caminava
enllà del temps i de les nits
on vèiem créixer l’hora blava.
Ara són més els que he estimat
i aquella porta ja no s’obre;
tot el que sóc s’ha despullat
i em sento trist i sol i pobre.
També hi ha neu en el fondal
i no llampega l’esperança;
calladament el meu Nadal
arriba al freu de la recança.
Afeixugada amb el record,
muntanya exempta de dolcesa.
Llum de la posta encén amb or
l’esclat darrer de la infantesa.
i la muntanya s’enfosquia;
imaginàvem que el Nadal
era la porta que s’obria.
Érem ben pocs, érem petits,
i l’esperança caminava
enllà del temps i de les nits
on vèiem créixer l’hora blava.
Ara són més els que he estimat
i aquella porta ja no s’obre;
tot el que sóc s’ha despullat
i em sento trist i sol i pobre.
També hi ha neu en el fondal
i no llampega l’esperança;
calladament el meu Nadal
arriba al freu de la recança.
Afeixugada amb el record,
muntanya exempta de dolcesa.
Llum de la posta encén amb or
l’esclat darrer de la infantesa.
