Joaquim Folguera
Joaquim Folguera i Poal, nascut a Santa Coloma de Cervelló, viu la major part de la seva vida a Sabadell. Entre els anys 1909 i 1912 se li declara reuma articular inguarible, moment en què es decideix pel conreu de la literatura. Del 1913 al 1915 és un membre actiu als mitjans culturals sabadellencs i és deixeble del noucentista Xènius (Eugeni d’Ors). A les col·laboracions signa amb el pseudònim de Job els treballs literaris i com a Roland els d’art i estètica. Escriu a la secció ‘Estrofes al vent’ del Diari de Sabadell, on publica la pràctica totalitat de la seva poesia fins al 1915. És l’any de la publicació del seu primer poemari, Poemes de neguit, que l’instal·la als cercles literaris barcelonins. Folguera col·labora sobretot a La Revista, i a Un enemic del poble, Arc Voltaic, Anuari de Catalunya (1917) i Trossos i D’ací i d’allà (1918). El bienni següent descobreix els poetes anglesos, preferentment romàntics (William Wordsworth, Samuel Taylor Coleridge...), i la lírica europea, a través de les traduccions que fa dels avantguardistes francesos i italians (Guillaume Apollinaire, Max Jacob...). El poema espars (1917) és la consagració poètica i punt àlgid de l’obra de Folguera. Mor el 23 de febrer de 1919 a Barcelona. El 1932 la Generalitat de Catalunya crea el Premi de Poesia Joaquim Folguera. Els seus versos inspiren compositors com el mestre Manuel Oltra o el guitarrista Joan Carles Martínez Prat. “Pel temps de les taronges, al port” és recitat i musicat en clau de pop pel tàndem Enric Casasses i Pascal Comelade al seu disc N’ix (desembre 2010, DiscMedi/Blau).
Autor de la biografia: Joaquim Vilarnau i Helena Morén Alegret
Fotos
