Sons: Com vas anar donant forma al projecte de Pam a pam? Feia temps que volies fer aquest tipus de música?
Rafel Arnal: El desembre del 2007 ens vam reunir Enric Murillo i jo per intercanviar-nos composicions i idees. La idea fou iniciar un projecte musical que reunira l’estil de cantar melismàtic, propi de la tradició popular valenciana, amb un nou tipus de cançó melòdica que utilitzara instruments mediterranis fusionats amb arranjaments pop de tendència modal i textures electròniques. Preteníem replegar el públic jove que vol escoltar música més enllà de l'ska o el rock, i aquell no tan jove que ha crescut amb la Nova Cançó i ara es troba recuperant el cant d’estil valencià, oferint un producte de fusió fàcil d’escoltar.
L’experiència de l’Enric en la producció de projectes com el d’Aitana Ferrer o Paco Muñoz, junt als seus germans César i José Àngel, i els meus treballs previs (Funkencurs, Carraixet, Aljub, Krama) així com la influència per l’experimentació sonora o les noves corrents dins la música popular feren tot plegat possible un disc que sona a moltes coses juntes d’una manera arriscada però crec que convincent.
Jo mai m’hagués plantejat sonar així en el meu primer disc, ara que l’escolte publicat. Supose que Enric o José Àngel o César tampoc tenien en ment realitzar un disc com Pam a pam, però el fet d’haver treballat i entendre’ns en grup ha jugat a unificar criteris i ha donat com a resultat una barreja d’intencions sonores prou complexa i interessant com per a què ara mateix tots quatre pensem que hem aconseguit un disc si més no original.
Sons: Quin paper hi han jugat els germans Murillo?
R.A: Els germans Murillo han parit amb mi aquesta proposta. Jo done la cara, sóc a les fotos i als videoclips, però aquest és un resultat a vuit mans. Primerament pel treball de compondre i seleccionar cançons dut a terme entre Enric i jo, després per la incorporació de César i José Àngel oferint més cançons a triar i finalment perquè tots tres s’han encarregat de dissenyar els arranjaments i el so d’aquest disc mentre jo feia altres coses. La producció musical és per tant 100% Murillo, i a més a més hem publicat al seu segell MFactorymusic.
Una volta triades les cançons, mentre ells mesclaven i masteritzaven jo engegava la proposta visual, de management i executiva en general. Ha estat per tant un treball en equip molt assambleari, ens consultàvem constantment tot allò que pot envoltar a la creació d’un disc perquè tots sapiguèrem on estàvem en cada moment del procés, i la presa de decisions ha estat sempre consensuada. Hem creat un tàndem, d’això era del què es tractava.
Sons: Com ha anat l’experiència de fer un videoclip a El Caire?
R. A: El rodatge al Caire de la cançó "Diumenge” fou una experiencia inesperada i sorprenent. Resulta apassionant fer música a València, en català, i que de sobte t’escolten a Egipte i els hi agrades. Però no sols això, a més a més que contacten amb tu per oferir-te la realització del videoclip musical d’una cançó del teu disc perquè el veuen un producte, diguem-ho així, 'comercial', o els hi sembla interessant de produïr. És si més no impactant, sobre tot perquè no m’ha passat rés semblant abans en tota la meua carrera, o ni tan sols puc dir que m’haja passat ací a València, Mallorca, Barcelona, o fins i tot Madrid.
Una volta et fiques a treballar, siga al Caire o a Cincinatti, els maldecaps i les hores de més no te les treu ningú. L’equip que va realitzar el videoclip era molt professional, i la idea original del director, Ahmad A. Nour, que en principi semblava quasi impossible de realizar per la seua complexitat tècnica (un sol plà seqüència amb moviment continu) fou assolit amb no poques dificultats. N’èrem unes trenta persones, a l’equip, i vam necessitar dos dies de rodatge a una casa just als afores del Caire.
Sons: Com és la presentació en directe? Quins músics t’acompanyen?
R. A: Normalment requereix de cinc músics, a banda del cantant, i excepcionalment hem inclós un cor de quatre dones en alguns directes. En aquest tipus de formació, els músics què m’acompanyen són Enric Murillo als teclats, César Murillo a la guitarra eléctrica, David Gadea a la percussió, Spyros Kaniaris a les cordes i la guitarra espanyola i Andrés Belmonte a les flautes. El cor que m’ha acompanyat en aquestes ocasions està format per les quatre germanes del mític grup Carraixet (Vanessa, Mari, Miri i Eva Giner) amb qui tinc el plaer de col·laborar encara en els seus directes i projectes musicals. Per a la presentació a Manresa hi serem tan sols tres, Enric Murillo als teclats i les programacions electròniques, César Murillo a la guitarra eléctrica i jo mateix al cant, donades les limitacions pressupostàries d’aquest concert.
Els meus directes solen tenir convidats, com ara la cantant d’Alger Soraya Kinane o el percussionista del Senegal Daouda Fall Diagne. També tenim una proposta audiovisual en concerts on anem tota la banda, com ve es pot veure al meu canal youtube.
Sons: Què estàs fent ara mateix al Caire?
R. A: Actualment em trobe realitzant un Máster de Musicologia a la Universitat Ain Shems gràcies a un programa de ajudes europeu de la Politècnica de València amb Egipte. I en un parell de mesos començaré el rodatge del primer llargmetratge del director egipci Ahmad A. Nour, en el que participaré com a actor (faig el paper de Xavier, un valencià que viu al Caire i treballa cantant a diversos cafés de la ciutat). Faré un duet musical amb una cantant egípcia i açò formarà part de la trama del film. Ja hem començat a assajar les posibles cançons i promet ser sorprenent!
.gif)
.gif)
