L’àlbum de Maria del Mar Bonet L’aigua no cansa (Produccions Blau, 2026) suggereix un punt d’inflexió en una trajectòria que abasta més de 50 anys des del seu debut a través de 35 discos. El nou horitzó que obre la cantant i compositora mallorquina persegueix els ideals i no fa concessions en la seva noció d’art musical. D’aquesta manera, el treball incorpora una nova banda de músics balears i composicions d’estrena, a més de sonoritats i harmonies amb colors que s’havien extraviat.



'L’aigua no cansa' és un disc amb noves composicions i amb un altre grup de músics. El veus com l’inici d’una nova etapa?
Absolutament, sí. Fa temps que volia fer noves cançons i treballar amb una banda diferent, així que ho veig com un començament. Quan, fa uns anys, vaig decidir tornar a viure a Mallorca, veia un nou camí a seguir treballant amb músics de l’illa i amb una discogràfica que em donés suport. Hi havia unes harmonies a la meva música que havia deixat lluny i volia apropar-les de nou.

A les cançons hi ha instruments com el llaüt, que toca Toni Pastor i que havia quedat vacant des que Javier Mas va deixar la banda per anar a tocar amb Leonard Cohen, el 2008.
La qüestió és perseguir els somnis i fer-ho de manera definitiva, sense cap interrupció. Abans hi havia Javier Mas, però també Feliu Gasull i Dimitri Psonis, que eren molt coherents en el marc de la música mediterrània. I ara hi ha Toni Pastor i Marc Grasas, que tenen una gran saviesa amb les guitarres i els elements orientals que busco. També he incorporat el violí amb Benjamí Salom, que és jove i toca amb molta imaginació. En un grup, la paraula imaginació hi ha de ser. A més, hi ha el contrabaixista Marko Lohikari, que és suecofinlandès però està molt establert a Mallorca i parla mallorquí, i José Llorach a la percussió. És difícil trobar una banda com aquesta, m’ha costat molt de temps, perquè són músics molt sol·licitats.

Al disc hi ha seqüències on deixes que els músics improvisin, i el diàleg instrumental agafa volada.
Quan hi ha músics tan bons, m’interessa que diguin alguna cosa i que no només estigui jo cantant. Ells també han de cantar a la seva manera. És una cosa que sempre he fet.



Feia temps que tenies textos i músiques inèdites que anaves guardant en un calaix i, finalment, ara veuen la llum. Com “Blaus i blaus”, una cançó amb lletra teva i música de Toni Cuenca, amb una cadència propera a la rumba.
Sí, cada cançó té la seva manera de ser. En aquest cas, el color blau representa el món on visc en aquest moment, en què estic tan a prop del mar. M’agrada mantenir un diàleg amb el mar. De fet, li pregunto moltes coses, encara que la majoria de vegades es guarda ben bé de respondre-me-les.

Vius a Ses Salines, a la comarca del Migjorn a Mallorca, i tens el mar a un cop de cotxe.
Sí, a vuit o nou minuts. Hi vaig molt d’hora al matí, a vegades només a passejar per la sorra. El sud de Mallorca és un paradís. En vaixell crec que pots arribar a Algèria en una sola nit, i això ho sentim profundament per les pasteres que quan fa bo arriben a Mallorca o a Eivissa... És molt dolorós, una ferida molt gran.

El mar balear té altres visitants que, en un sentit diferent, també creen distorsions com ara la massificació turística.
Quan les platges estan més plenes no hi vaig mai, perquè no m’agrada el sol fort ni anar a torrar-me. M’agrada banyar-me, nedar i marxar, o contemplar la mar. El que trobo més insensat són els creuers, perquè n’arriben tres o quatre cada mig matí a Palma i envaeixen tota la Ciutat Vella. Hi ha vaixells que són més alts que la Catedral. I també em semblen absurds els camps de golf que s’han fet en un lloc tan petit com Mallorca... o cases noves on cada pis té una piscina al terrat. Com pot ser això, tenint el mar al costat, i havent-hi tan poca aigua? És una burrada!
 

PLANY PER LES DONES

Més enllà del turisme, el disc aborda altres conflictes com l’empoderament de les dones, la resposta dels polítics o les guerres.
Sí, el disc parla de moltes qüestions tristes que ens afecten com a societat. Per exemple hi surt el plany pel que passa amb la quantitat de dones que maten cada any. És molt difícil de suportar!

El tema “S’aigo no”, amb lletra i música pròpies, fa referència a la Dana que va afectar el País Valencià?
Sí, parlo de l’aigua perquè darrerament hi ha tempestes que s’emporten pobles sencers, i veure polítics que no fan res és terrible. Els polítics han d’estar al servei del poble, si no per què els hem votat? “S’aigo no” és un homenatge a les víctimes de la Dana a València, perquè han patit el pitjor de la política.

També hi ha al·lusions a tragèdies a “Lluna de pau”, la peça que tanca el disc, amb lletra teva i música del cubà José María Vitier. És un tema sempre vigent, però ara més i tot?
La vaig escriure a l’època de la primera Guerra del Golf, quan vaig intuir que seria un camí de no retorn a causa dels diners, el petroli i el poder... Des d’aquell moment, ja es va obrir una bretxa imposada pel terror que, si no es cura, s’ampliarà cada vegada més. Un dia que en parlava amb Vitier li vaig dir que tenia un poema sobre la pau, que parlava de la lluna plena. En alguns països orientals la lluna és un símbol de pau, de treva, de la natura que es calma. El poema parteix dels territoris de bellesa, com les platges o els records que tenia de la lluna plena a la nit, dels tarongers, les dunes... i de la llum de la lluna quan surt del mar i sembla quatre vegades més gran. Són imatges per demanar pau a la lluna, i que no se’n vagi.



Al paisatge marí de la “Cançó dels disbarats” hi apareixen uns turistes... Quin significat té?
És una cançó surrealista, que segueix una tradició de cançons de disbarats molt pròpia de les Illes Balears, i que vaig aprendre d’un amic menorquí del meu pare, Lluís Parpal. Li agradava pescar amb canya i un dia em va recitar la lletra d’una excursió de peixos que se n’anaven a buscar caragolins. Només en recordo la primera i l’última estrofa, les altres les he omplert afegint-hi un pop, una sirena, una morena i la posidònia, que és tan important per la Mediterrània i està en perill perquè les barques de turistes la destrossen amb les àncores.

La cançó que dona títol al disc, “L’aigua no cansa”, és una evolució de “Sempre hi ha vent”, del disc 'Raixa' (World Muxxic, 2001)?
Sí, però és un homenatge al pare Rafael Ginard, que deia que la música popular i la poesia són com l’aigua, que no es cansa. Va dedicar tota la vida a recollir cançons i va recopilar un cançoner de més de tres mil referències només de Mallorca. Va observar que la cançó popular evolucionava, que no es cantava sempre igual i que tothom hi posava el seu granet de sorra.

I has enregistrat per fi “Blaus i sol de roses blanques”, d’Antoni Parera Fons, un clàssic modern dels teus concerts.
Sí, sempre l’havia volgut gravar a ritme de bolero mallorquí, perquè és preciós, amb un ‘tan-tacatan, tan-tacatan’ molt tel·lúric. A Mallorca hi ha boleros preciosos, i també al País Valencià. M’agrada la tradició popular, però també ballar un bolero amb texans i per això volia que tingués un ritme sensual, aprofundint fort en la terra. Toni Pastor hi ha tingut un paper molt important. El text és del llibre Quatre poemes de Setmana Santa de Blai Bonet, un home de sentiment religiós profund i molt revolucionari dins el catolicisme.



El disc es presentarà el 23 de maig al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, i a l’octubre tornaràs a cantar a l’Olympia de París, cinc dècades després, al cicle 'Veus catalanes a París'.
És un cicle que ha impulsat l’Institut Ramon Llull, perquè a França puguin escoltar els artistes catalans i balears. I tant de bo vinguessin més cantants francesos al nostre país, perquè estem massa poc comunicats. Em fa molta pena, perquè jo he cantat a molts teatres de París com el Théâtre de la Ville, el Théâtre National de la Danse, l’Institut del Món Àrab, el Théâtre de la Gaîté... I també a Marsella, a Avinyó... i encara m’agradaria actuar-hi molt més.

Raimon deia que a mesura que passa el temps fer una cançó no és més fàcil, perquè ja en coneixes els mecanismes, sinó més difícil, perquè ets més exigent. Què en penses?
Que té raó, cada cop soc més exigent. No busco arribar a una manera d’escriure superior, però miro de no abaixar el llistó i expressar-me de la millor manera possible. I també soc exigent musicalment, sobretot en els meus somnis. S’ha de ser exigent amb tot el que cerquem a la vida, des del principi.

La sensació és que amb aquest disc has gaudit creant-lo i gravantlo. La música ha de ser gaudi, més que sofriment?
Crec que sí. En aquest disc hi ha hagut moments en què hem rigut molt, i també he gaudit molt amb la interpretació dels músics. L’enginyer de so, Mateu Picornell, ens ha ajudat molt. Hi ha hagut situacions en què em decidit no tocar més, ni repetir-ho, perquè el que teníem gravat ja era preciós. Jo he viscut tota la gravació, a vegades com a espectadora. És una cosa que sempre m’ha agradat, ser a cada segon del procés d’un disc, per tal de gaudir-ne.