Xavier Baró Foto: Juan Miguel Morales
“L’amor és algú”, va dir Ausiàs March. “I aquest algú és el misteri”, afegeix Xavier Baró en la presentació del que serà el seu desè disc. Parlem amb el cantautor folk d'Almacelles sobre com serà el nou treball.
Amb aquest disc et desmarques de la manera de fer de 'cinema verité' que has treballat en els darrers discos. Et venia de gust canviar en aquest sentit?
Sí. Els tres darrers discos, La màgica olivera, Lluny del camí ral i Allau d'estrelles solitàries, els vaig fer pràcticament en directe, gravant la interpretació d'un moment puntual en què es van captar els sentiments. Els petits errors o deficiències de so no importaven tant. També era una manera de reivindicar la música per ella mateixa, fugint de la producció que l'estereotipa i la condueix a un territori comú dominat per la dictadura de les ràdios. Aquest disc el volia fer amb més mitjans i amb un productor que em conegués bé i que, sense alterar-ne l'essència, hi afegís una nova qualitat.
Hi ha més producció? Perquè has triat Víctor Ayuso i què aporta a l'àlbum?
Conec el Víctor de fa temps. M'agrada molt el que fan Renaldo & Clara, el seu so oníric, la seva textura romàntica. A més d'un gran productor també és un músic excel·lent. Jo volia que en aquest disc hi hagués més riquesa instrumental, anar al més lluny possible amb els arranjaments, que cada cançó tingués tot el que li podíem imaginar. Jo sóc més impacient, i primitiu; ell és metòdic i contemporani, i les ha desenvolupat i m'ha mostrat nous camins.
Hi ha un trio de corda, col·laboracions... Les cançons tindran colors diferents?
És un disc en què hi ha tota la gamma d'estils que he anat tocant, i també aportacions que, per manca de mitjans, no havia pogut dur a terme mai, com les cordes. Serà una paleta de colors variada que portarà cada cançó al final del seu origen. Si hi sentia corda, hi hem posat corda; si la sentia tradicional, l'hem portat a l'arrel mateixa; si era rock primitiu, l'hem feta així. L'equip és el meu habitual, Víctor Verdú (teclats) i Heura Gaya (gralla), i el mateix Víctor Ayuso i l'Hugo Alarcón de Renaldo & Clara, a més d'un trio de corda.
També dius que les cançons floten... Serà un disc potser més somiador i proper a a la nit de Lluny del camí ral que els darrers, en els quals hi havia més referències a les arrels de l'olivera i els desastres del dia a dia?
És un disc lunar. Dotze cançons que s'endinsen en l'Amor, en majúscula, tal com el veien Ausiàs March i els trobadors. "Amor és algú", digué March. Aquest algú és poderós, et canvia, t'hipnotitza, t'enfonsa o t'enlaira fins que perds de vista la terra i a tu mateix. De tot això, parlen aquestes cançons, des de l'experiència pròpia fins al somni.
'I una fada ho trasmuda'. Un títol sorgit d’un poema del trobador occità del segle XII Raimbaut d’Aurenga. L'has traduït tu del provençal? Com vas a parar a aquest trobador?
Fa anys vaig estudiar-los una mica. Trobava que escivien molt bé, que fer cançons utilitzant aquesta riquesa lingüística era fantàstic. Vaig pensar que jo també volia escriure així, que la cançó fos una sola cosa, melodia i text, i que mai es tanqués, que no parlés del tot clar, perquè res no és clar.Aquells textos et permeten imaginar, perdre't, descobrir nous significats a les paraules, i tenen una forma hipnòtica que a mi em va canviar. Llegint-los em vaig trobar aquesta cançó, "Resplendeix la flor inversa". Amb aquest títol, com no havia de sentir-me intrigat? La vaig llegir i rellegir intentant entendre-la. I vaig pensar que la millor manera era passar-la al català i musicar-la. És un text extraordinari. Amb l'Enric Casasses hem passat estones tractant de decobrir aquesta flor inversa. Semblem dos cabalistes desxifrant un text que segurament és més senzill del que ens imaginem.
.gif)
.gif)
