Sóc fan de les Pastilles Juanola. Són unes pastilles negres en forma de rombe i gust de regalèssia que van ser inventades el 1906 –ara fa 105 anys– pel farmacèutic català Manuel Juanola Rexach al seu establiment de la vila de Gràcia a Barcelona. La seva popularitat i eficàcia –comprovada– es basa simplement en què aclareixen la veu i refresquen la boca.
Seguint aquesta filosofia, el Festival de la Veu de Banyoles, l’(a)phònica, dedica enguany el cartell i una exposició retrospectiva a aquests inconfusibles ‘caramels’. Es podrà veure a l’Espai Eat Art - Lluís Vilà, del 4 al 27 de juny, en el qual s’ha plantejat com un centre d’exploració de l’art contemporani vinculat als aliments. Es tracta de “reqüestionar i sacsejar” la relació entre l’art i les diverses disciplines artístiques com ara la música.
Art i música han anat moltes vegades de la mà, però se li ha donat sempre una transcedència relativa. Les portades de quadres de Dalí en discos de rock, els dibuixos de Joan Miró per a les caràtules dels LPs de Raimon o Maria del Mar Bonet... Les performances en directe del músic Pascal Comelade i el pintor Carlos Pazos... O les capses artístiques del pacatge dels discos de Pau Riba & Perucho’s en una ‘llauna’ de tonyina (Astarot universdherba) o amb una selecció d’ampolletes de perfums (Transnarcís).
Ara que fa 50 anys de la creació del segell Edigsa, el dissenyador Jordi Fornas –autor de la portada Cançons de la roda del temps, de Raimon– explica que la inversió artística de les portades era un argument clau de venda i projecció per a la companyia. Una versió que també certifica Luis Eduardo Aute per justificar el seu interès inicial per la Nova Cançó. Algunes obres artístiques han convertit els discos en objectes d’art gràcies a dissenyadors i pintors com Enric Sió –Visca l’amor de Guillermina Motta–, Pau Riba com a grafista –en molts EPs i LPs per al segell Concèntric o el seu Jo, la donya i el gripau–, Antoni Miró –A Alcoi d’Ovidi Montllor–, Claret Serrahima –per a Oriol Tramvia o Mirasol Colores–, Frederic Amat –Marina de Marina Rossell– o Antoni Tàpies –Per destruir aquell qui l’ha desert de Raimon–, Miquel Barceló –Vou veri vou per no dormir de Biel Majoral–, Mariscal –Ordinàries aventures de la Dharma–, Miralta –Barcelona postal de Sisa–...
Aquesta compenetració es va convertir gairebé en una pràctica habitual als anys setanta amb la Nova Cançó, en uns anys en què la música, la poesia i l’art es van convertir més que mai en un sol llenguatge, el de la llibertat d’un poble per ser exportat arreu del món.
.gif)
.gif)
