El primer concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi va ser bastant més que un concert. En certa manera, el recital va ser una catarsi de reconciliació total i definitiva entre la banda i el seu públic. Potser fins i tot més que això: entre la banda i el seu país. Sopa de Cabra necessitava fer net de forma definitiva amb la part més incòmoda del seu passat, la que els va dur, potser de forma inconscient, a passar-se a cantar exclusivament en castellà amb els arguments propis dels "ciutadans del món" més indocumentats. Sopa de Cabra necessitaven adaptar el seu discurs als nous temps. I a fe que ho ha aconseguit.
Tot just arrancava el concert i en Lluís Gendrau, editor del Grup Enderrock, em feia notar una diferència entre el recital d'ahir i el de fa vint anys al Palau Sant Jordi: "Fixa't: no hi ha banderes". Certament, no es veien banderes. Molt poques, vaja. Al Sant Jordi del 91 puc afirmar que n'hi havia perquè, tot i que no hi era, n'he vist força fotos. I, a més a més, pel que fa a les banderes em refio del criteri d'en Gendrau, que sí que hi va ser. Tot plegat era un miratge, però. En acabar la cançó "Sota una estrella", en Gerard Quintana –per cert, pletòric com si acabés de sortir del Carrer dels Torrats de la Girona dels vuitanta– va fer una reflexió en veu alta: "quan vam fer aquesta cançó ens deien que parlàvem de l'estelada, i nosaltres dèiem que no era veritat. Però el públic sempre ha estat més intel·ligent". De cop, el Palau Sant Jordi va convertir-se en un mar de senyeres estelades. Ni una, ni dues: centenars. Van aparèixer amb una virulència tal que Albert Rivera –o Kiko Amat, en el seu defecte– haurien agafat una úlcera d'estòmac en menys de trenta segons. Els crits d'"independència" van retronar a partir de llavors durant tot el concert. Fins i tot el propi Quintana va arribar a admetre de forma explícita que amb el temps havia arribat a la conclusió que aquest "és l'únic camí". Que en Quintana s'hagi fet pràcticament de Maulets deu voler dir que l'estat català és bastant a tocar.
Hi haurà qui veurà en l'actitud de Sopa de Cabra un gest de cara a la galeria. Però no. El país ha evolucionat, i és lògic que Quintana i companyia també ho hagin fet. Durant els primers noranta, quan va esclatar el rock en català, tot era molt superficial i poc meditat. El moviment, massivament protagonitzat per una generació desorientada i filla de les renúncies dels vuitanta, va estar associat a una expressió de catalanitat gairebé naïf. Molta fressa però poca endreça, per dir-ho clar. Ara, però, les coses han canviat. Gran part del país –per bé que no tot, i això cal tenir-ho clar perquè sinó després ens fem massa il·lusions– ha evolucionat. I ha arribat a la conclusió que les coses amb Espanya no tenen remei. En això hi coincideixen tant les noves generacions, que ahir estaven molt ben representades al Sant Jordi, com els més grans que, fa cosa de vint anys, ja cantaven allò de "Sota una estrella" sense saber ben bé si la cançó parlava o no d'una estelada. Perquè, fet i fet, ells tampoc tenien gaire clar què representava tot allò que estaven vivint.
Sopa de Cabra és el més semblant que ha existit mai a un mainstream català. I el corrent central d'aquest país transita, ara com ara, per camins de sobirania. Hi ha gran part que ja té clar, doncs, què representa finalment l'estrella de la cançó. Sembla que el futur es posa interessant.
.gif)
.gif)
