Els mesos de novembre i desembre s’esdevé un ritual clàssic a la revista Enderrock, i probablement també a la majoria de redaccions de les revistes musicals d’arreu del món: l’elaboració de la llista dels millors discos de l’any. Pel que fa a aquesta casa, cadascun dels redactors i periodistes d’Enderrock i una representació de la crítica musical del país elabora un rànquing particular dels que, al seu parer, són els quinze millors discos publicats durant l’any 2011 en llengua catalana. De la suma de totes les votacions n’emana una llista dels millors discos de l’any, dividits en tres categories: pop-rock, cançó d’autor i folk i noves músiques. El primer disc de la llista, a més de ser el millor en la seva categoria, és considerat també el disc de l’any.
Ja sabem que els mitjans de comunicació s'alimenten de titulars. La premsa musical no n’és l’excepció, i això de “et presentem el millor disc” és un recurs que funciona bé. A més, una de les funcions de la crítica, sobretot en temps de sobredosi sonora, és ajudar el públic a destriar el gra de la palla. Però... és indispensable que, per tal de complir aquesta funció, haguem de recórrer a un rànquing? Sentenciar que els deu, quinze o vint discos que figuren en una llista del millor de l’any són, en realitat, el millor de l’any és quelcom molt pretensiós. Per una raó ben lògica: no hi ha ningú –hi poso la mà al foc– que sigui capaç d’escoltar amb l’atenció que es mereix tota la producció musical que es genera als Països Catalans durant un any (no diguem ja del món sencer: això resulta directament ridícul). I suposant que això fos possible, els criteris pels quals es defineix el concepte “millor disc” haurien d’estar molt ben clarificats, i no sempre passa. Són els millors discos pel mestratge tècnic dels intèrprets? O potser per la qualitat de les composicions? O per l'originalitat dels temes? O perquè tenen la millor producció? A la pràctica, qualsevol selecció d’"el millor de" implica una dosi de subjectivitat molt gran. Ep, i que consti que subjectiu no és dolent, al contrari: tothom qui escriu és subjecte i, per tant, té el seu propi punt de vista sobre la matèria que aborda. El que no és lògic és fer passar per objectiu quelcom que no ho és ni podrà ser-ho mai, i molt sovint, quan fem llistes, sembla que tinguem aquesta pretensió.
El periodista Kiko Amat escrivia un duríssim article contra les llistes al Culturas del mes de gener del 2011. Es titulava Llistes i feixistes. Amat citava l’autor anglès David Peace per desacreditar la cultura del rànquing: “Les llistes són per a feixistes i botiguers, no per a anarquistes i rockers”. Té raó. En un context en què el periodista musical ha perdut l’exclusivitat de la prescripció en benefici de la pluralitat de la xarxa, té menys sentit que mai, si és que n’ha tingut algun cop, l’obsessió de catalogar, classificar i fer llistes sota l'epígraf "el millor de". La voluntat enciclopedista de moltes d'aquestes llistes xoca amb una realitat impossible de quantificar, diversa i cada cop més inabastable. La nostra feina ha de ser, doncs, explicar-la el millor possible, sense dogmatismes de cap mena. No sé si reduir la increïble riquesa de l’escena catalana actual a una llista de 25 discos ens fa gaire millors en aquest objectiu.
.gif)
.gif)
