A l’Espluga de Francolí ha nascut una nova formació: el trio de rap Llengua Morta. La banda, formada per Joan Vilalta, Eduard Vilalta i Joan Bergadà, acaba de debutar amb Plorant roselles, cantant desastres (Propaganda pel Fet!, 2026), on combinen beats electrònics, barres afilades i rifs de guitarra.

Abans de començar amb Llengua Morta, els Vilalta compartien un grup de rock and roll en castellà, Apalanke, de la corda de Marea, La Fuga i Extremoduro, mentre que Bergadà formava part de Bredda, una banda de l'Urgell que feia fusió. "Un cop es va acabar el projecte, en Joan va venir a viure a l'Espluga i després de cert temps parlant dels temes i el projecte, vam arribar a la conclusió que els tres teníem inquietuds pel rap i vam decidir ajuntar-nos." En aquest nou grup, Joan Vilalta s'encarrega de les produccions i arranjaments, mentre que Eduard i Bergadà s'ocupen de les lletres. Parlem amb ells per saber més de la banda i el debut. 



El tema que obre el disc, "L'últim romàntic", és un manifest poètic per defensar una manera de fer música i rap?
Sí! Volem ser estrictes en els versos, buscar l'essència del rap, el missatge, la reivindicació i, fins i tot, l'agressivitat, però en la majoria de temes hem buscat una tornada més melòdica i més cantable perquè la gent que no sigui tan devota del rap clàssic, pugui trobar el seu espai en els nostres temes. Per això vam creure que era un bon tema per obrir el disc perquè  aquesta lletra manifesta bé aquesta identitat que tenim a l'hora d'escriure. Defineix bastant el conjunt del disc, ja que els versos són característics del món del rap, però té una tornada melòdica, que és una cosa amb la qual intentem jugar en tots els temes. Seguim l'estela del que ja van fer Aspencat, Zoo, Riot Propaganda, Los Chikos del Maíz.


"Nascut entre Lleida i Tarragona" reivindica el país i la terra. És una manera de reivindicar que el país no només passa pel centralisme barceloní?
És un tema molt idoni per presentar i definir el nostre projecte. Va ser el nostre primer senzill i volíem donar un cop de puny sobre la taula reivindicant que som de l'Espluga de Francolí, és a dir, entre Lleida i Tarragona. Cal reivindicar la descentralització, que és necessària també en l'àmbit musical. Cal trencar el tòpic que per tenir un grup de música que pugui fer concerts, calgui viure o desenvolupar-se a Barcelona.


"Derbi" està plagada de referents futbolístics, sobretot del Barça, però també d'altres equips d'arreu de Catalunya. El futbol és una part indestriable de la vostra identitat?
Exacte. "Derbi" pot arribar a presentar-se com un petit resum del que nosaltres acostumem a viure sovint. Ens agrada molt el futbol i som molt del Barça. Però no només hi ha referències en clau blaugrana. També reivindiquem el futbol popular: derbis importants com el Manlleu contra el Vic o l'històric derbi barceloní entre l'Europa i el Sant Andreu. Al final és un tema sense tornada, un tema que té com a objectiu reflectir el pique que hi ha en un derbi amb una base funk.

La lletra més violenta i amb més mala bava és la de "Terra", amb diverses barres dures contra Espanya o l'extrema dreta. Per què creieu que l'escena musical combativa ha anat minvant tant en els darrers anys?
Creiem que l'escena musical és un reflex de les demandes de les societats. Després del procés, tota aquesta lluita i reivindicació ha quedat molt apagat i potser és perquè la gent ha perdut interès en aquest tema. Però per nosaltres continua sent un tema important i creiem que s'ha de seguir reivindicant, i per això apostem per un tema com "Terra", perquè no caigui en l'oblit i perquè cal seguir lluitant. Per altra banda, som partidaris que l'escena musical i les programacions han de tenir un pes polític, i que cal que siguin espais de consciència i militància, no únicament de festa com a tal. En el nostre cas, tenim clar que cantem i cantarem amb català i seguirem sent fidels al nostre sentiment de pertinença, i per això un tema d'aquest estil havia de ser-hi sí o sí.


El tema més trist i personal és la final "Ying-Yang", sobre aprendre a estar bé, però també acceptar quan un està malament. Escriure barres i temes és el que més us ajuda quan esteu malament?
Hi ha un parell de temes més introspectius i són dos temes en solitari dels dos cantants. Un és "Rec de Bardina", en què l'Eduard canta sobre una ferida, i "Ying-Yang", que canta en Joan Bergadà. La música i el rap en concret naix una mica d'aquesta necessitat de cridar, de buidar-se, de trobar-se o inclús curar-se. I per nosaltres escriure és una teràpia que ens ajuda en moltes d'aquestes facetes que comentem.