Muniats és un octet liderat pel vocalista Gil Codina ‘Aion’, amb origen a les músiques urbanes, i el guitarrista Edu Vergés, que s’ha dedicat a estils com el jazz. Junts debuten demà amb un EP de cinc cançons, titulat Suau (Say It Loud! Records, 2026), en el qual fon estètiques orgàniques com el hip-hop amb les formes musicals del jazz, el soul i el funk. Avui n'estrenem la darrera pista: "Voldria".

A "Voldria", la banda llista tot de desitjos, alguns d'aparentment més banals o humorístics, però d'altres amb una càrrega de crítica social, com per exemple: 'Que el món estigués lliure d’esvàstiques (...) que viure del meu art no sigui cosa utòpica', o 'Vull veure lliure Palestina'. "És cert que en les nostres lletres predomina el to sarcàstic, desenfadat i, fins i tot, còmic —admet el grup—. Però això no treu que tinguem una opinió ferma en temes de caire polític o social, i ens agrada també, entre rialles o absurditats, remarcar la nostra posició, ja que creiem que l'art, entre d'altres coses, ha de ser una eina de crítica i ha de servir per remoure alguna cosa a l'espectador, sigui l'estómac, el cor o el cervell. Tot i que el nostre projecte no es fonamenti en la crítica social o política volem deixar molt clara la nostra postura respecte temes tan transcendentals com el genocidi de Palestina o l'auge de l'extrema dreta."

El clip que acompanya la peça, així com tot l'EP Suau està gravat en directe, i en un format que s'inspira en el Tiny Desk de la ràdio estatunidenca NPR. "Volíem transmetre frescor, proximitat i ensenyar la nostra música tal i com la concebem: de manera orgànica i humana, sense camuflar els errors i desmarcant-nos de les tendències ultraprocessades actuals", argumenta Muniats. L'enregistrament va tenir lloc a la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic, que té un estudi de gravació al pis de baix, amb material de primera i una acústica molt bona. L’estudi se cedeix a artistes vigatans en format d’intercanvi. “En lloc de pagar per utilitzar-lo, després toquem en algun esdeveniment de la ciutat”, explica Vergés. “Reivindiquem que tots els ajuntaments de Catalunya facin el mateix, perquè és una manera de donar suport a la cultura, i sobretot al jovent”, proclama el vocalista Gil Codina.


Els dos fundadors de Muniats teníeu trajectòries ben diferents abans de formar el grup. Quin són els punts en comú?
Edu Vergés: Amb en Gil ens coneixem de petits. Havíem anat a la mateixa escola, i hem fet música des de molt joves. Jo he tocat en grups de versions, he acompanyat altres artistes, sobretot cantautors, he tocat en companyies de teatre i també he tingut projectes propis.
Gil Codina: Jo he fet carrera com a saxofonista i també he tingut els meus bolos. He tocat en grups, en xarangues i en tot tipus d’esdeveniments. Fa uns anys vaig començar a publicar temes propis i a produir-los amb el nom d’Aion.
E.V: Fa un any em va demanar que gravés unes guitarres al tema “Lluny” del seu projecte urbà Aion. A partir d’aquí vam decidir posar-nos a fer música junts, i així van néixer els ‘Moniatos’.

El nom del grup, Muniats, ve dels moniatos?
E.V: El nom va ser cosa d’en Gil, que té el superpoder de desenvolupar un llenguatge propi i d’inventar-se moltes paraules. Quan fem una tonteria o la caguem molt fort, ens diu ‘moniatos’. Durant una època ens va començar a dir ‘ets un muniat’, i així va sortir el nom del grup.
G.C: De fet, aquest llenguatge propi es pot trobar en certa manera a les lletres de les cançons. En aquest cas, miro d’adaptar la meva poesia i portar-la al nostre terreny.
 
Muniats té un peu a la música urbana i un altre al jazz. Reivindiqueu dos referents nord-americans, tant el raper Mac Miller com la banda funk-soul Vulfpeck. Quina seria la vostra definició?
G.C: Jo em defineixo com el dimoni urbà, i l’Edu és el dimoni del jazz. I, a partir d’un cert estira-i-arronsa, ens acabem trobant en un punt estilístic intermedi.
E.V: La veritat és que bevem de les nostres influències de molts estils diferents. No crec que toquem res de nou perquè, de fet, avui ja ningú fa res de nou. Tot i que a l’escena musical catalana la nostra fusió encara no s’ha sentit gaire.

En tot cas, doneu a instruments com la guitarra un protagonisme que és poc habitual en l’escena urbana.
E.V: Efectivament, la nostra filosofia és senzillament tocar la música que sent la gent en directe.
G.C: Curiosament a C. Tangana li van dir que el seu concert al programa nord-americà Tiny Desk havia estat molt innovador, perquè havia tocat la guitarra. Per tant, crec que hem arribat al punt en què la innovació passa per tornar a les arrels. I això s’ha vist en totes les estètiques musicals, perquè la música és cíclica. Muniats ha tornat a una manera de fer música que ens transporta a sonoritats més orgàniques, més pròpies dels anys vuitanta i noranta. Ens sentim còmodes dins aquests paràmetres, amb tot el seu flow.


A la cançó “Suau” reivindiqueu ser de Vic, una ciutat d’on sempre han sortit molts músics.
E.V: Quan diem que no som de Liverpool i que venim de Vic, volem reivindicar que, tot i ser d’una ciutat del centre de Catalunya, podem fer una música tan bona com la que fan a Liverpool. Aquí ens arriba molta música anglosaxona, i a vegades sembla que si un artista català no marxa fora no és ningú.
G.C: No ens agraden etiquetes com ara el ‘Liverpool català’, perquè té certes connotacions imperialistes. No ens interessa que ens comparin amb referents de fora, per aquest motiu estem a favor de la terra, la ceba i els calçots.

A la mateixa cançó també s’hi intueix una crítica a certs virtuosismes a l’hora de tocar. A què us referiu?
E.V: La cançó es titula “Suau” perquè va sorgir justament a partir d’un terme que admet molts matisos. Un dels punts que volíem enfocar és que, sobretot en els cercles dels músics de conservatori, hi ha un cert elitisme que provoca una competència molt insana i porta a certes enveges. Sembla que si no fas moltes notes a l’hora de fer els solos, o si no toques molt bé, no puguis tenir la teva pròpia veu. Nosaltres entenem la música d’una altra manera. Volem gaudir-ne, volem ballar-la i volem deixar-nos endur.
G.C: Volem fluir, perquè la música ens entri suaument dins el cos, i ja està. No cal ratllar-nos perquè un solo de guitarra no acaba de ser perfecte. Crec que molta gent es pot sentir identificada amb la crítica que fem a la pressió d’haver de tocar molt bé, i d’estudiar moltes hores. Tots sabem que és necessari, però potser no ha de ser una condició sine qua non a l’hora de fer música o a l’hora de valorar-la.

Us referiu a aquesta pressió per exemple quan canteu sobre la ‘policia del jazz’ en aquest mateix tema?
E.V: És una crítica amistosa d’en Gil cap a mi, que de vegades puc ser excessivament minuciós amb certs detalls.
G.C: La gràcia de la cançó és que critico l’Edu, però alhora es pot sentir ben fort com sonen les notes de la seva guitarra.