Un mes d’octubre de fa més d’una dècada, potser quinze anys enrere, era a València pels Premis Octubre i em vaig acostar a una plaça perquè vaig sentir que hi tocava una banda. Anava amb l’Enric Casasses, que en aquells anys barrinava els seus versos en un copalta. No feia gaire que havíem descobert Lídia Pujol cantant cançons jueves en companyia de Sílvia Comes al claustre de la Universitat de València i devíem tenir ganes de fer nous descobriments. Recordo que, quan vam ser al mig del públic, vam haver de girar el coll diverses vegades, a dreta i esquerra i viceversa, abans d’acceptar que érem els més vells de tota la plaça, i de llarg. Però això no ens va impedir afegir-nos a l’onada indeturable que provocava aquella banda valenciana que, amb els anys, faria honor al seu nom agosarat: Obrint Pas. Per fortuna, avui (hui) Xavi Sarrià i els seus companys obrintpassistes ja
requereixen presentació enlloc. El seu darrer Coratge em continua fent botar igual com aquell dia llunyà al barri del Carme valencià. Segurament, des dels històrics Al Tall que cap banda valenciana no havia estat tan escoltada fora del País Valencià. Els Obrint Pas arriben molt més lluny encara, com ho demostra la seva recent gira japonesa.Coses de la glocalització.
Enguany, per Tots Sants vaig ser a la monumental Fira de Cocentaina, a la comarca del Comtat, que reuneix des de l’Edat Mitjana tota mena de temptacions per al consumidor. I ara també culturals. L’envelat no només acollia orquestres clàssiques de ball sinó que també programava grups socarrats (a Cocentaina també s’anomenen socarrats, tot i que per motius diferents dels de Xàtiva) amb noms com Moumantai, Smile Cry, Els Barrull, Vodevil o Perifèrics. Però abans d’aquesta marató socarrada, la primera nit de la Fira van triomfar d’una manera esclatant els Sva-ters, una formació eclèctica amb un directe molt fester que pot recordar els Se Atormenta una Vecina. Si us descarregueu el nou disc Sexe, putxero i rock & roll (autoeditat, 2011) ja veureu quin pa s’hi dóna. Segur que voldreu sucar mitja barra al seu sucós “Putxero maxi disco sva”. Els Sva-ters són una aposta singularment divertida enmig d’un panorama cada cop més divers de bandes valencianes que convindria poder escoltar més sovint al nord de l’Ebre. La veritat és que, després d’endollar-me als Obrint Pas, en tots aquests anys només m’havia connectat amb La Gossa Sorda, un grup de reggaediu que es va donar a conèixer amb un disc notable com Saó (autoeditat, 2008), en el qual sobresortien els “Camals mullats”. I que l’any passat va reincidir amb L’últim heretge (Maldito Records, 2010), en la mateixa línia, amb cançons tan energètiques com “Cassalla Paradise”.
A més de cantautors de trajectòria més o menys dilatada com Feliu Ventura, Miquel Gil, Pep Gimeno, Pau Albalajos o Joan Amèric, han sorgit moltes altres bandes valencianes que van en aquesta línia escatoreggadística transitada pels Obrint Pas o La Gossa Sorda. El reggaediu dels Arròs Caldós cantant “Viure presents”, per exemple, el rapeig suau d’Ender (“Pren-te les coses amb calma”) o l’esquer esclatant de grups com els Atzembla (“Lluita”), els Auxili (“Estem”) o els Sklatasangs (“Ska, Ska, Ska... Sklatasangs!”). Però l’escola valenciana no viu engavanyada en un sol so. Les xiques de Soul Atac fan honor al seu nom i ataquen amb veus negres un rítmic “No vull” i els altres temes del seu disc Mercat negre (Temps Record, 2010). També hi ha propostes més rockeres, d’una contundència tan saludable com el “Més dur que un cantal” dels Aluminosis, o les compactes guitarres dels Enderrocks a “Miralls trencats”. I, a l’altre extrem, trobem propostes més líriques, com ara les de Miquel Herrero i Els Autòmats (“Pacte amb Peter Pan”), al disc Cançons en blanc i negre (Cambra Records, 2010), amb un punt d’Antònia Font molt personal, o uns atrevits Agraviats que interpreten “Les coses” amb un deix i una trompeteria que té un no-se-què de Pink Martini.
Si ja fa anys que els uns obren pas, ara n’hi ha un munt que han passat del pas al trot. Potser és el moment d’arrencar a córrer cap a les places on toquen sense fixar-nos en l’edat del seu públic.