Pregunta Trampa. Foto: Sara Holgado
ENDERROCK: En quin moment vas decidir fer el salt de Naltrus a Pregunta Trampa?
Albert Mariné: No ha estat res decidit ni premeditat, simplement és que jo sempre he fet i faré cançons. Naltrus va ser un projecte que vam començar de molt joves i ha estat una flama que s’ha anat apagant a poc a poc. Suposo que va arribar un punt en què tots miràvem cap a altres projectes i teníem altres interessos, així que vam deixar de quedar per assajar i ara només és en el record. Potser algun dia ens tornarà a venir de gust fer música junts. De la mateixa manera neix Pregunta Trampa: les cançons que feia i segueixo fent al final s’han materialitzat de manera natural en un projecte nou.
EDR: Si amb la teva anterior formació fèieu rock, ara tens un so més folk i pop. Per què aquest canvi de registre?
A.M: Jo sempre he compost les cançons a casa amb la guitarra acústica i després les he portat a l'assaig, on el grup hi interactua fins que les converteix en una cançó "del grup". Aquesta és la màgia de tocar amb gent i interactuar-hi. Però aquesta vegada he treballat tot sol i volia que sonés més com el que trec al principi amb la guitarra, així que a totes les cançons hi ha la guitarra acústica i la veu original, i després hi he anat afegint els diferents instruments tal com fluïa i m’ho demanava cada cançó.
EDR: A més, el disc es diu Debut. La intenció és que marqui un nou inici musical?
A.M: Sí, per a mi Debut no és més que un punt de partida. De fet ja tinc el segon disc embastat i a punt per posar-m’hi a treballar i fer créixer les cançons, que és potser la part amb què m'ho passo més bé: component i anant afegint elements a les cançons.
EDR: Al disc hi ha dues versions, una de Naltrus i una altra de Lluís Llach. Per què aquests dos homenatges?
A.M: Jo sempre dono molta importància a d'on venim per entendre el que som, i crec que versionar gent que t’ha influït sempre és important per trobar un camí que sigui coherent amb el que fas. De la versió de "Naltrus”, a part de ser un homenatge al meu anterior grup, me n’atreia molt la idea de fer-la sonar molt diferent. Passar d’una cançó de punk-rock a una d'acústica només amb guitarra i cordes d’acompanyament va ser com una prova de foc per a les cançons noves que vaig gravar després. Quant a Lluís Llach, recordo que a part de la música anglosaxona, quan ja era una mica més gran vaig descobrir dos discos en català que em van marcar. Un era Per al meu amic (DiscMedi, 2006) de Joan Manuel Serrat, i l’altre I si canto trist (Movieplay, 1974) de Lluís Llach, i van ser una gran influència a l’hora d’escriure lletres en català. Si he triat la cançó “Silenci” és segurament perquè és la meva preferida de Llach juntament amb “Abril 74”, i a més continua sent igual d’actual.
EDR: Et refereixes a la precarització del sector musical?
A.M: Efectivament. Han passat 41 anys, però seguim tenint lleis absurdes com la 'llei mordaça', i la música, així com la resta de la cultura i l'art en general, està en un moment molt precari. Sembla que només interessa i es promou a nivell massiu el producte d’entreteniment superficial, sense cap mena de contingut, que endormisca i atordeix el sentit crític de la gent i que, per a mi, no té res ni de cultura ni d’art. Això només serveix perquè la gent no pensi i s’oblidi dels seus problemes, quan precisament l’art i la cultura han de ser totalment el contrari, han de servir per conscienciar i despertar la ment i veure les coses des d’un altre punt de vista. La música ens ha d'ajudar a poder pensar d’una manera autònoma i lliure. Ens hem oblidat que la música és l’aliment de l’ànima.
EDR: El clip "Ella" és la teva carta de presentació. Com encaixa dins el disc?
A.M: “Ella” va ser la primera cançó que vaig compondre per a Pregunta Trampa, i per això he volgut que fos el primer senzill. Barreja una part més acústica amb una introducció amb harmònica que és més folk, i després té una tornada una mica més guitarrera i visceral. Crec que és una bona carta de presentació i pot donar una mica la idea del que pot ser la resta del disc, on hi ha cançons tranquil·les amb piano i cordes, altres de caire més folk amb acústica i poca percussió, i altres de guitarreres més pròpies del rock independent.
EDR: I què va inspirar "Agredolç" i "Fugaz", les altres cançons que estrenem?
A.M: “Agredolç” porta aquest títol perquè la melodia alegre contrasta amb la lletra, que parla d’algú que ha renunciat als seus principis i als seus ideals de joventut per aparentar ser algú important i ha acabat canviant la seva vida per un sou que l’esclavitza. És un mal massa estès avui en dia. I “Fugaz” és l'última cançó que vaig gravar per al disc. En principi ja estava pensada per al segon i no havia d'entrar al primer, però em va agradar tant la primera sensació quan la vaig sentir que vaig decidir posar-l'hi, perquè a més crec que és la que descriu millor l’estil de Pregunta Trampa. Segurament les properes cançons tiraran bastant cap a aquest camí, perfilant un estil més concret entre pop, rock i folk.
A.M: Sí, per a mi Debut no és més que un punt de partida. De fet ja tinc el segon disc embastat i a punt per posar-m’hi a treballar i fer créixer les cançons, que és potser la part amb què m'ho passo més bé: component i anant afegint elements a les cançons.
EDR: Al disc hi ha dues versions, una de Naltrus i una altra de Lluís Llach. Per què aquests dos homenatges?
A.M: Jo sempre dono molta importància a d'on venim per entendre el que som, i crec que versionar gent que t’ha influït sempre és important per trobar un camí que sigui coherent amb el que fas. De la versió de "Naltrus”, a part de ser un homenatge al meu anterior grup, me n’atreia molt la idea de fer-la sonar molt diferent. Passar d’una cançó de punk-rock a una d'acústica només amb guitarra i cordes d’acompanyament va ser com una prova de foc per a les cançons noves que vaig gravar després. Quant a Lluís Llach, recordo que a part de la música anglosaxona, quan ja era una mica més gran vaig descobrir dos discos en català que em van marcar. Un era Per al meu amic (DiscMedi, 2006) de Joan Manuel Serrat, i l’altre I si canto trist (Movieplay, 1974) de Lluís Llach, i van ser una gran influència a l’hora d’escriure lletres en català. Si he triat la cançó “Silenci” és segurament perquè és la meva preferida de Llach juntament amb “Abril 74”, i a més continua sent igual d’actual.
EDR: Et refereixes a la precarització del sector musical?
A.M: Efectivament. Han passat 41 anys, però seguim tenint lleis absurdes com la 'llei mordaça', i la música, així com la resta de la cultura i l'art en general, està en un moment molt precari. Sembla que només interessa i es promou a nivell massiu el producte d’entreteniment superficial, sense cap mena de contingut, que endormisca i atordeix el sentit crític de la gent i que, per a mi, no té res ni de cultura ni d’art. Això només serveix perquè la gent no pensi i s’oblidi dels seus problemes, quan precisament l’art i la cultura han de ser totalment el contrari, han de servir per conscienciar i despertar la ment i veure les coses des d’un altre punt de vista. La música ens ha d'ajudar a poder pensar d’una manera autònoma i lliure. Ens hem oblidat que la música és l’aliment de l’ànima.
EDR: El clip "Ella" és la teva carta de presentació. Com encaixa dins el disc?
A.M: “Ella” va ser la primera cançó que vaig compondre per a Pregunta Trampa, i per això he volgut que fos el primer senzill. Barreja una part més acústica amb una introducció amb harmònica que és més folk, i després té una tornada una mica més guitarrera i visceral. Crec que és una bona carta de presentació i pot donar una mica la idea del que pot ser la resta del disc, on hi ha cançons tranquil·les amb piano i cordes, altres de caire més folk amb acústica i poca percussió, i altres de guitarreres més pròpies del rock independent.
EDR: I què va inspirar "Agredolç" i "Fugaz", les altres cançons que estrenem?
A.M: “Agredolç” porta aquest títol perquè la melodia alegre contrasta amb la lletra, que parla d’algú que ha renunciat als seus principis i als seus ideals de joventut per aparentar ser algú important i ha acabat canviant la seva vida per un sou que l’esclavitza. És un mal massa estès avui en dia. I “Fugaz” és l'última cançó que vaig gravar per al disc. En principi ja estava pensada per al segon i no havia d'entrar al primer, però em va agradar tant la primera sensació quan la vaig sentir que vaig decidir posar-l'hi, perquè a més crec que és la que descriu millor l’estil de Pregunta Trampa. Segurament les properes cançons tiraran bastant cap a aquest camí, perfilant un estil més concret entre pop, rock i folk.
.gif)
.gif)
