Era l’únic concert de Pau Vallvé de l’any. També el de final de gira després de voltar amb el seu divuitè treball, Agorafília (autoeditat, 2024). Havia de ser a casa, al Sant Jordi Club, i va començar des del darrere. Una batucada desfermada va entrar des del fons de la sala, obrint-se pas entre el públic. Una comparsa expansiva de trenta timbalers, gairebé ritual, avançava enmig de la gent, transformant el recinte en una massa viva. Vallvé ja havia anunciat que el concert reservaria sorpreses.
 

L’obertura -després del sarau tribal- va ser amb l’impacte percutiu de la intro de “Buguenvíl·lies” -de La vida és ara (autoeditat, 2020)-. Pont perfecte amb els timbalers, encara en escena. L’espectacle començava a insinuar-se com el fort batec que seria. Flaixos blancs i negres, tensió, i una energia latent que s’hi anava imposant. La guitarra hi era -hi és sempre en Vallvé-, però la percussió va imperar. La resposta per part del públic va ser excel·lent: entrega inmediata i crits ensordidors. “Això nostre acaba aquí o muta per sempre”, deixava anar el barceloní.

Just després, amb “Cervell vs cor” -del nou Agorafília-, el concert va guanyar discurs i la cançó, una de les grans del disc, va prendre forma d’himne. L’escenografia va virar cap a la foscor, amb pantalles quadrades que s’anaven il·luminant progressivament, tenyint-se d’ataronjats. Vallvé apareixia i desapareixia entre ombres, gairebé tímid, mentre el públic sostenia el moment amb un “oh-oh-oh” constant. 'Qui no es permet dubtar no deixa espai per avançar', cantava ell.
 

El primer gran bloc va arribar amb dos temes de l’àlbum :) (autoeditat, 2022): “Llevar-nos cada matí”, i “Aquest cop sí”, una de les peces centrals de la nit. Visuals vermells, bateria desbocada i un Vallvé que ballava entre la intimitat i la sobreexposició. La mateixa de la que parla al primer tema. Els mateixos 'estímuls tot arreu'. “Follar molt, menjar bé, riure molt… però l’important és estar bé”, deia, condensant la seva poètica vital en una frase aparentment lleugera però profundament coral. El públic cantava les cançons de la seva vida.

Amb “Hivernar amb esportivitat” -d'Agorafília-, l’atmosfera va canviar i l'escena es va empetitir. Piano, focus puntuals, i el cantautor completament exposat, parlant des de dins. La llum entrava lentament, filtrant-se amb el crescendo de la cançó fins a esclatar amb: 'que bonic que és avançar'. Outro magistral i un dels moments més delicats i alhora més poderosos del concert.
 

El to va tornar a canviar radicalment amb “Tot el que puja baixa” -Agorafília-, que duia festa implícita. Aquí Vallvé deixava el micròfon, corria cap a la percussió, saltava, picava, tornava a cantar. Expansiu, físic, lliure. I els fans, completament entregats.

Però un dels moments més celebrats va arribar amb un anunci de futur: nou disc el 2 d’abril de 2027 i tres concerts de presentació abans de la sortida. El multiinstrumentista barceloní va aprofitar l’ocasió per compartir la notícia com un secret amb els presents, reforçant la sensació de comunitat que ha travessat tota la gira. El disc, encara sense detalls, ja té tres concerts de presentació anunciats a Barcelona (18/03 - Razzmatazz 1), València (11/03 - La Rambleta) i Madrid (12/03 - Sala Copérnico), i les entrades són a la venda.
 

BATEC COL·LECTIU

A “Pels anys que no hem viscut” -Agorafília-, Vallvé va exposar els sentiments més profunds i va tornar-se -de nou- nostàlgic sota un focus groc. Una cançó dedicada a una persona que, segons va dir, era allà aquella nit. “Com troncs baixant pel riu” -La vida és ara- va ser, lògicament, un altre momentum. Llums vermelles, espurnes d’electrònica líquida i el barceloní jugant amb la veu fins a convertir-la en la seva clàssica trompeta vocal. Cinc mil cossos dansant, en un lleuger balanceig. Cinc mil històries que es fonien en una al·legoria compartida; la de deixar-se portar, però fer-ho junts.

Amb “Diuen diuen diuen” -i la característica botifarra final- i “Penalti i gol és gol” -totes dues de Life Vest Under Your Seat (autoeditat, 2019)-, el concert es va tornar més feréstec. Guitarra, volum altíssim i una actitud encara més desinhibida. Aquí Vallvé es va desdoblar, del cantautor introspectiu al músic desacomplexat que gaudeix de la potència. I Jordi Casadesús (al baix, teclats i samplers) i Jordi Torrents, ‘Turre’ (a la bateria) van estar brillants.
 

Sense abaixar ni mig decibel, Vallvé va interpretar una versió de “Manela, no vull currar per vostè” amb els membres de amb La Ludwig Band dalt de l’escenari. “Berenar sopar” -del :)-, cantada quasi íntegrament pel públic va funcionar especialment bé, encara que la banda va haver d’afrontar un imprevist tècnic i, durant “I cantar” -Agorafília-, alguns problemes de so els van obligar a aturar. Vallvé en va fer humor i complicitat, i les veus presents van seguir cantant a cappella. Una resistència col·lectiva que la seva trajectòria prolífica ha anat fidelitzant disc rere disc.

Finalment, “Endavant” i “Ens hem guanyat l’estiu” -de :)- i “Avui l’únic que vull” -d'Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar (autoeditat, 2017)- van permetre viatjar en el temps. Amb Vallvé fins i tot a la bateria. I així, amb els timbalers tornant a escena, solos desfermadíssims i una sensació de festa total, el concert es tancava com havia començat; a cop de percussió.
 

Vallvé va cloure de la millor manera possible, amb “Protagonistes” -de 2010, Música Global, 2010)-, cançó especialment esperada. Ell no parava d’agrair l'esforç del seu públic, que va respondre corejant el seu nom. “És bastant una metàfora de la vida”, va dir, referint-se a les aturades intermitents de so. El final d’Agorafília va ser llum -molta llum-, però també foscor, intimitat i èpica.