Jordi Sabatés i Toti Soler

Jordi Sabatés i Toti Soler (Edigsa, 1973)

Per Xavier Baró 

Com començo a parlar d’aquesta obra tan compacta i capital? Potser dient que la magnífica portada, un dibuix de Jordi Graells en què es veu la parella de músics a l’escenari, d’esquena, sota un focus de llum, tocant en una sala buida (bé, hi ha quatre gats), la tinc emmarcada i penjada al meu estudi…? Corria l’any 1973, ni l’Orquestra Mirasol ni la Dharma existien encara. Llavors, com avui, les aventures a tomba oberta eren cosa de quatre gats. És el que toca quan es defuig dels paràmetres del pop i la llei de les majories. Aquest disc no té res a veure amb això.
 

Toti, dos anys abans, ja ens havia regalat una miniatura meravellosa, el single Petita festa i Tot és mentida, a la cara B; l’LP Om, Liebeslied i El gat blanc, (aquest darrer, pedra angular que marca un abans i un després en la música que s’hauria de conrear en aquest país; la llavor d’on sortiria aquella cosa de la música laietana). Amb El gat blanc, doncs, Toti es posicionava al capdavant del moviment, no tan sols musical: també era una declaració de principis, una cosa que avui es fa difícil d’explicar. Però sí, va haver-hi un temps en què els principis, la inquietud, el plantarcara i donar l’esquena al corrent anaven amb la música, li feien brillar els ulls; per aixó encara es conserva intacta.

 

Tornem, però, al disc en qüestió. Jordi Sabatés, al piano i Toti Soler, a la guitarra espanyola i elèctrica, esperonats per les idees musicals que Miles Davis havia expandit, tot i que amb personalitat i llenguatge propis, enregistren sis cançons extraordinàries:

 

"Bicicletes marines" (Soler), comença amb uns acords de guitarra i piano a l’uníson que a poc a poc van separant-se per dialogar. Fa l’efecte que els músics estiguessin al fons del mar i, instrument en mà, anessin descrivint tot el que hi veien, amb frases misterioses i obscures. Ara parla l’un, ara l’altre, sempre recoltzant-se, compartint la mateixa impressió. El piano s’endinsa en uns frasejos arriscats, vertiginosos, fins que es troba amb la guitarra flamenca del seu amic que l’empara i l’acompanya, i li pren el relleu perquè, al cap de més de sis minuts, a lloms d’uns acords fantasmagòrics, tornin a la superficie.

"Moyenne Girl" (Sabatés), una melodia delicada sobre una frase de guitarra que es va repetint, ens du l’encant i el somieig. Sabatés, inspiradíssim, domina la cançó, marcant-li el camí a Toti. I la cançó acaba amb una melodia de les que et deixen sospirant .

"Poema do Brasil" (Sabatés-Soler) sembla una peça medieval, tot i els aires brasilers que agafa cap a la meitat. És llavors, que Sabatés pren la veu solista amb una melodia molt bonica que es desboca quan Toti li dóna marxa (reminiscències d’Orfeo negro). Després, tots dos tornen a la melodia inicial, que va esvaïnt-se llangorosament.

"La mariposa de la muerte" (Soler) és una passada. Aquí, Toti agafa la Les Paul i surt de mare: la guitarra udola disonàncies. El wah-wah s’endinsa per una melodia plena de bellesa, dolor i misteri; una foscor que ja començava a formar part dels temps. La bellesa té diferents cares, viu en palaus sumptuosos i en coves subterrànies inexplorades. Aqueta n’és, sens dubte, la cara fosca. En definitiva: nou minuts de tensió i ràbia que Toti porta fins al límit i sense concessions. I Sabatés l’acompanya, fraternalment, en aquest viatge de solitud, sense abandonar-lo mai.

"Morgue o berenice" (Sabatés). Piano i guitarra elèctrica. Sabatés pren les regnes d’aquesta melodia europea que les mans elèctriques de Toti trenquen i emmascaren. L’aparten dels jardins per dur-la a un bosc ombrívol, a la llum de la lluna, d’estàtues silencioses que el fan encara més solitari.

"Cançó de bressol" (Sabatés). Amb Toti fent-hi veus tenebroses, comença aquest últim tema, el més curt del disc. Piano i guitarra flamenca, en una clariana del bosc d’abans, toquen unes notes solitàries, com gotes d’humitat que cauen d’una boirina nocturna que s’ha anat posant sobre aquest jardí ultraterrenal. Per a qui és aquesta cançó de bressol? Per les estàtues sense vida? Per a l’enyor de demà?

Capítol anterior: Ramón Godés i Alejandro Royo, Misterios de nuestra selva