El saxofonista i flautista Pau Vidal al CAT amb el grup Tarquim i els tres convidats a la presentació de 'Mar endins': Tóbal Rentero, Maria Arnal i ApaJa fa temps que els joves jazzistes han vist que no té gaire sentit fer com si haguessin nascut a Nova York o Los Angeles si han crescut a la Seu d’Urgell, a Manacor o a València. Els joves jazzistes no renuncien a res, ni a John Coltrane ni al tarquim musical dels amics, la família i la cultura pròpia. El tarquim (jo tampoc no ho sabia) és un arabisme que designa el “solatge d’un dipòsit d’aigua o d’un lloc on ha passat una riuada”.
Amorosos amb el tarquim que trepitgen, anem veient com en els darrers temps surten músics tan interessants com el bateria Arnau Obiols i el Projecte Pirene, lligat als torrents del Pirineu; la cantant Joana Gomila, ben enfangada amb el cançoner mallorquí, o el saxofonista i flautista Pau Vidal, que treballa la música tradicional valenciana amb el seu propi projecte, que es diu precisament Tarquim.
Diumenge passat, Tarquim va presentar al CAT de Gràcia el seu primer disc, Mar endins (Taller de Músics, 2016). No va ser una presentació fàcil: el dijous, tres dies abans, va morir el percussionista del grup, Jordi Rodríguez, i el concert va estar penjant d’un fil. Finalment, els seus companys van decidir que el millor era tocar i dedicar-li el concert.
Van sonar les set peces que formen l’àlbum i en el mateix ordre, amb un preàmbul en forma d’albà i un bis en forma d’u i dotze. I a mesura que avançava el concert, els nervis inicials van anar deixant pas a una mena d’alliberament pirotècnic i la sensació que alguna important està passant amb la nostra música tradicional, tot i que els mitjans no en parlin gaire.
Si “Mar endins” i el “Bolero de Castelló” ens van sonar més insegures que al disc, “La muixeranga d’Algemesí” i “Ignawen” van ser sensacionals. “La muixeranga” manté en aquesta versió de Tarquim tota la seva càrrega emotiva, però alhora funciona com un estàndard sobre el qual poden anar esplaiant-se els intèrprets. El contrabaix de Vic Moliner posa la base, el piano de Joel González exposa la melodia i a partir d’aquí es dispara la fantasia d’Albert Costa (trombó), Bruno Calvo (trompeta) i Pau Vidal (saxo tenor i flauta travessera). I a “Ignawen”, amb els cròtals creant un ambient gnaua, els vents van acabar desbocats i entusiasmant el personal.
Per arrodonir la festa, van tocar com a convidats el multiinstrumentista Tóbal Rentero (ocupant el paper que al disc juga un altre músic de categoria, Efrén López), la cantant Maria Arnal (que va lluir-se amb el guitarrista Marc López a “Vicentica”, la cançó de bressol que Pau Vidal dedica a la seva iaia) i el cantaor de Godella Apa, que a més de les albaes inicials i el dotze i u final, va obsequiar-nos amb el seu prodigiós doll de veu en uns cants de batre i en “Foc”, unes albaes que fan pensar en la possibilitat que Duke Ellington hagués estat de jove a l’Horta dirigint alguna rondalla d'amagatotis.
En fi, que alguna cosa important està passant amb la música tradicional.
.gif)
.gif)
