Per molts anys, Rafalito

Vaig conèixer en Rafalito Salazar presentant el primer disc d’Ai Ai Ai, on hi havia "Sota la palmera", al programa Música sense fronteres de Ràdio 4. El 17 de desembre de 1994 els vaig demanar que vinguessin a l’estudi 1 a tocar davant del públic. Ho van fer de franc, pagant-se el reforç de músics i els transports d’instruments. Van triomfar.

Havien passat molts gitanos rumberos pel programa: Peret, Ramonet, Chipén... A les entrevistes tenia la sensació que aquells artistes vivien en un altre món al qual jo no tenia accés, i que la seva música no s’havia de contaminar de modernitat ni d’influències paies. En Peret abominava de la salsa i els instruments de metall. A mi sempre m’ha agradat molt la rumba catalana. A principi dels anys seixanta el meu pare va gravar els primers discos de Peret a Discophon i m’explicava anècdotes que me’ls feia més interessants i exòtics.

Amb en Rafalito va ser tot diferent. Parlava de música moderna, era un erudit de la salsa i sovint passava tardes del dissabte a l’emissora amb els companys del programa com l’Ester Bages i en Jordi Costa, que encara se’n recorden i en parlem. Amb ell vam conèixer la comunitat gitana dels noranta, els seus costums i els seus problemes. Era una classe magistral que esperàvem quan venia a fer la seva col·laboració. En Rafalito Salazar havia fet la síntesi entre el modern i la tradició, les essències gitanes i les influències de fora. Jo tenia la sensació que la seva actitud era un pas important per a tots.

La feina d’Ai Ai Ai va fer que s’espaiessin les col·laboracions fins a desaparèixer. L’any 2002 el programa Música sense fronteres es va acabar i va ser al 2012, al CAT de Gràcia, quan vam tornar a coincidir. Abraçades i constatació que, malgrat el temps, seguíem tossuts a la mateixa línia. I l’alegria de conèixer la Forcat, un projecte en què en Rafalito estava implicat amb molts altres músics notables i al qual jo em vaig oferir a donar suport: rumba catalana a la seu del Tradicionàrius. Excel·lent!

No va ser foc d’encenalls. Periòdicament em presentava nous grups de rumba i solistes que mereixien ser coneguts i promoguts per una ràdio pública del país. N’hi havia de nois molt joves, paios que en altres èpoques haurien fet pop-rock i també gitanos, per mi desconeguts, que es guanyaven la vida venent roba als mercats però cantaven de meravella i havien gravat el seu disc amb música de culte o del món. Autèntiques joies musicals. A la major part d’aquests discos hi havia la guitarra, la veu, la percussió o la producció d’en Rafalito Salazar, un músic fonamental per entendre el moment d’or que estem vivint a la rumba catalana.

En Rafalito és generós i no diu mai que no a donar un cop de mà als grups (és impagable la seva veu a "Els petons i les cireres" amb Txarango per al disc de suport a La Bressola de Perpinyà), i parla amb reverència dels seus: Pescadilla, Peret, Chacho, etc. Sense perdre de vista el sentit crític, no para de treballar i els seus nous projectes amb el nou Ai Ai Ai segurament seran tan importants com els anteriors. Com sempre, està envoltat dels seus nombrosos amics, entre els quals, crec, tinc la sort de comptar. Aquest juliol ha fet 50 anys. Per molts anys, Rafalito, que per a tu mig segle no és res. Salut i rumba!