El disc està coproduït juntament amb el britànic David Tickle, amb qui Portet ja havia treballat anteriorment a Astronomia razonable (EMI-Odeón S.A., 1993) i Hoquei sobre pedres (Perro Records, 1997), i es tracta del desè àlbum del compositor de Vic. En aquest cas, es projecta l'obra d'un artista transmuntat en un gènere en si mateix. 

El primer tast del disc va ser "Central de biomassa", tema estructurat a través del surrealisme amb topònims familiars i un humor gens complaent. Pel que sabem fins ara l'últim tema és "Pànic escènic", una cançó aixecada al voltant d'un altre d’aquests riffs que provoquen suor freda i tremolors, un rock’n’roll que pren vida pròpia retrobant el seu vigor.

No obstant això, en aquesta Festa major d’hivern no tot serà gresca i xerinola. Quan brolla "Petita vida" i es dibuixa la lírica cal·ligrafia de “Carta a ningú”, reapareix l’autor de tants i tants himnes que han fet del seu pas per Los Burros, Kul de Mandril i El Último de la Fila i de la seva carrera en solitari una fita qualitativament i quantitativament històrica, que avalen els seus tres milions de discos venuts.

Un repertori cent per cent Quimi Portet que es traslladarà al directe al llarg d’una gira que ja té les dues primeres dates confirmades: el 20 d’abril a l’Auditori de Girona per estimular el festival Strenes, i el 15 de maig a la sala Apolo de Barcelona per donar encara més vida al Festival Mil·lenni.