Núria Bòtia, baixista del grup Trau, és una de les protagonistes del reportatge Les dones del Sona9 al número d'agost de la revista Enderrock. Es tracta d'un article amb el testimoni de diferents dones que històricament han passat pel certamen i que opinen sobre com s'han enfrontat dins el món laboral al sector musical, encara no tan paritari encara com les bones dades d'educació musical. Segons el Departament d'Ensenyament, durant el curs 2016-17 es van comptabilitzar 2.104 alumnes dones d'ensenyaments musicals professionals, d'un total de 3.742 alumnes.

Què t'agrada més del fet de dedicar aquest temps a la música?
No m’he plantejat mai què és el que més m’agrada d’haver dedicat el temps a la música, crec que més aviat és la música que m’ha escollit a mi. He caigut en els seus encants, no he pogut fer-hi res.

Amb què et quedes del teu pas pel Sona9?
Va unir molt el grup, cada prova era un repte per a Trau i ens feia seguir al peu del canó. En tinc molt bons records perquè, a part, estava embarassada de l’Oriol, el fill que tenim amb el Xavi, el teclista del grup, i això ho va fer encara més especial.

Què en penses del fet que en el grup ja existeixi certa paritat i, en canvi, en el món de la música caigui el nombre de dones professionals? 
En tots els estudis les dones som cada cop més presents. Jo he estudiat música moderna a l’ESMUC i vas veient que cada cop hi ha més presència femenina. A les escoles de música també s’està fent molt bona feina. I tanmateix encara hi ha un decalatge real entre el que significa estudiar música i tenir un grup, no sempre van de la mà. Per sort cada vegada hi ha més dones als escenaris i és més fàcil que les nenes s’hi emmirallin.

Quina visibilitat t'arriba de talent femení als escenaris? 
Cada cop hi ha més talent als escenaris del país i d'arreu del món: guitarristes, baixistes, bateries, fins i tot grups formats només per dones. Hi ha Beyoncé per exemple, la baixista de Prince, la banda de Jack White, per posar exemples que em venen al cap!

Què o qui us esperona més a tirar endavant amb la vostra carrera musical?
Nosaltres mateixes som les que hem de tirar endavant, perquè cada cop queda més clar que hi ha moltes dones amb un talent increïble i amb ganes de fer coses.

De quina cançó o disc estàs més contenta (de creació pròpia)? 
M’agrada molt llegir sobre neurociència, i sobretot relacionada amb l’educació, ja que a part de música soc mestra de música en una escola. És clar que el cervell femení i masculí són diferents, i segurament la manera de concebre la música també. Jo he posat una raresa en forma de coda al final del disc Dones i homes del cap dret (Satélite K, 2018) de Trau, ho tenia al cap des de feia temps. Em fa especial il·lusió perquè no hi vaig tocar el baix, sinó que vaig gravar piano i clarinets, sempre és divertit agafar altres instruments perquè això et permet jugar com si fossis una nena petita. També he compost una de les cançons del disc, "Dimensions", juntament amb el Xavi i va ser molt divertit!

Vius de la música?
Des que vaig començar en aquest món he tocat amb molts grups i he col·laborat amb molts altres (Roots Mama, Indeestyla, Sgt. Pepper’s Tribute...). Actualment em van trucant de cosetes en les quals col·laboro, com ara The Free Fall Band, Amaia d’Operación Triunfo, Lluís Gavaldà & Trau, i tinc el meu grup, Trau. A part soc mestra de música d’una escola.

Quin és el concert que recordes amb més emoció i per què?
N'hi ha uns quants que podria recordar, però segurament la presentació del nostre últim disc, Dones i homes del cap dret, a la sala Sidecar. Va ser molt xulo, en vaig gaudir moltíssim. També recordo amb molta intensitat un concert que vam fer al Liceu per a les Supernanes. Tocar al Liceu és un subidón!