Gran expectativa en el primer festival català indoor i amb un cartell desconegut. Copa de cava rosat de benvinguda a la sala Rat Pack, homenatge al mític grup d'actors i músics nord-americans de Las Vegas que es van reunir als anys cinquanta al voltant de Humphrey Bogart i Frank Sinatra. El públic vestia d’etiqueta. Idea arriscada però amb un punt de bogeria de Dani Poveda i l’equip del Vida. En aquest festival no sovintegen les samarretes, els escenaris són de luxe i l’espai ens trasllada al conte d’Alicia al país de les Maravelles.

La inaguració va a càrrec de Tamino, artista belga revelació, de veu prodigiosa que enlluerna els primers espectadors. Una visita nocturna pels jardins permet jugar a trobar-se el conill de les pastanagues i altres secrets amagats. Al cap d'unes hores, però, el jardí es tanca i el festival passa a ser cent per cent indoor, amb sopar a 22 euros, self-service de dos plats, sense postre, i cafè i beguda a part.

El pop metafísic de Ferran Palau pren el relleu al cartell sorpresa amb les cançons del seu darrer disc, Blanc (Halley Records, 2018), un dels millors del pop català del 2018. La gent parla més que no escolta. Una espontània surt del públic, agafa el micro i recrimina a la gent que xerra: “Això sembla més el mercat de Santa Llúcia que un concert”, i Joan Pons d'El Petit de Cal Eril, que és a la bateria, la felicita dient que arribarà a ser presidenta de la Generalitat. Cançons fosques i denses, creades des de l'artesania, que no agraden a tothom per les converses que sentim als lavabos.
El següent artista a l’escenari central Hispano Suiza és rebut amb aplaudiments, com un dels noms més desitjats. El suec d’origen argentí José Gonzalez apareix sol amb la guitarra per fer vibrar el públic amb peces de gran bellesa. El presentador estrella que fa de fil conductor del festival, Ángel Carmona (Hoy empieza todo, Radio 3), convida els que vulguin viure l’esperit mediterrani a sortir al carrer per xerrar, i que es quedin a la sala els que vulguin escoltar la música.

El relleu és per a una altra artista nacional, la veu revelació de la cantant i actriu santcugatenca Pavvla, que aconsegueix fer cantar els seguidors amb les seves cançons més pop. Poc abans de la següent carta amagada del cartell, el públic s’asseu a terra damunt la moqueta vermella de la sala principal. Corren rumors de qui podria ser el proper grup. S’espera el primer cap de cartell de la nit. Els fotògrafs i les càmeres es preparen per captar l’instant en què es revelarà el nom. Surt el presentador, fa sonar el contrabaix, la bateria i... el saxo inconfusible de Dani Nel·lo al capdavant de la seva energètica banda Los Mambo Jambo. Dosi accelerada de rock’n’roll, funk, surf, swing i rhyhm’n’blues. El públic balla i s'ho passa bé.
Els combinats Premium valen 12 euros a unes barres ben ateses i sense cues. Al privatRat, packs de cervesa Damm i vins de can Torres (blanc i negre de Jean Leon). Alguns periodistes es pregunten indignats per què no s’ha filtrat el programa d’actuacions, d'altres estan preocupats perquè han d'entrevistar els caps de cartell que actuaran l'endemà –des del Niño de Elche fins a The Temples– i ningú els ha filtrat qui són. La inquietud per saber qui tocarà se'ls torna a la contra, però per als hipsters és un joc divertit. Aquesta era la gràcia del Secret Vida, almenys a la primera edició.

A la sala del soterrani ja fa proves una nova banda. Ningú sap qui són, només que són estrangers, probablement britànics. Finalment, el presentador anuncia el nom (Franc Moody), tot admetent que ell tampoc els coneixia de res però que ja comença a ser hora de ballar. La banda acaba les proves en directe i ofereix una sessió de funky ballable a base de melodies i referents. 
 
Primeres desercions dels que tenen son, dels que volien més canya, dels que potser esperaven un altre cartell i dels que no poden resistir la incògnita. Al bar Rat Pack & VIP –amb zona exclusiva de Four Roses només per a convidats– apareix un clàssic del Vida, l’actor Sergi López. 

Puntual amb els horaris anunciats, a la 1.30 h es tanquen els llums i es perfila el grup amb icona de pastilla, La Casa Azul. Crits de fans a favor de la revolució sexual i desplegament multimèdia per rebre Guille Milkiway amb la seva banda. El públic del Secret Vida embogeix com si fos una discoteca de fi de curs. Guarnits amb cascos i ulleres de realitat virtual, el grup barceloní desplega un xou de llum i color, tonades pop i ritmes trencapistes.

La sessió de ball no ha fet més de que començar. El relleu el pren a la sala del soterrani el DJ Joan Castells, un clàssic de les nits d'Eivissa, i per tancar la primera jornada el rei de la 'pista de fusta', Miqui Puig, acaba posant la cirereta a una nit de música i fantasia que ha despertat comentaris de tota mena. Fins i tot el Niño de Elche etzibava a l'inaugurar la segona jornada: "Bienvenidos a este festival, tan secreto que no sabemos ni qué vamos a cobrar". Keep calm, qui no s'arrisca no pisca, i aquest –tal com s'havia anunciat– era una festival com mai n'havies vist cap.