El Gran Teatre del Liceu de Barcelona va acollir dilluns passat l'espectacle Symphonic Ríos que ja havia visitat anteriorment el festival de Pedralbes però que s'estrenava al Gran Teatre. Es tracta d’un dels concerts de la gira iniciada per Miguel Ríos a la seva Granada natal, on fusiona el rock'n'roll amb la música clàssica. De combinacions d’aquest tall clàssic ja n’hem vist a Catalunya, com quan Antònia Font es va unir amb l'Orquestra Simfònica de Bratislava per a la gira del Coser y cantar (2007), però no deixa de xocar veure un rocker de tota la vida com Ríos liderant una proposta simfònica, en aquest cas amb l’Orquesta Sinfónica Universal Music, dirigida per Carlos Checa.

El concert va anar desgranant peces de la memòria musical de Miguel Ríos, des de “Memorias de carretera” o “Boabdil El Chico (se va al norte)”, fins a “Rock de una noche de verano” allargada amb bisos com “Los viejos rockeros nunca mueren”, “Santa Lucía” o “Vuelvo a Granada”.   Acompanyat dels Black Betty Boys (José Nortes a la guitarra i producció, Daniel Griffin a la bateria, Javier Saiz al baix i Luís Prado als teclats), Ríos va esmentar que entre els diversos arranjadors d’aquest treball simfònic també hi ha els catalans Josep Mas Kitflus o Joan Albert Amargós. Ara bé, una persona que em coneixia molt bé de l’esfera professional es va estranyar en veure'm i em va preguntar: "Què hi fa una noia com tu en un lloc com aquest?" Doncs aquest cop té a veure amb el fet que hi vaig anar a rememorar part de la banda sonora d’adolescent del meu germà Carles (1973-2017), ja que Ríos en va formar bona part, de la mateixa manera que Bruce Springsteen. Així, la nostàlgia em venia sovint en sentir clàssics de la carrera de Miguel Ríos com “Bienvenidos” (que va cantar mig en català per sorpresa del públic), “Santa Lucía” o “El Rock de una noche de verano”. Realment hi va haver moments en què semblava que tots entréssim a l’època del technicolor però potser amb un to salmó, pel pas dels anys.
 
L’edat no perdona i 74 anys són anys. El lapsus de l’inici del concert (el guitarrista anava fent-li d'apuntador) va ser tan notori que ell mateix va assegurar que estava molt nerviós de ser al temple de la lírica. La veu de Miguel Ríos manté la potència (no com en altres coetanis), però la memòria li falla de tant en tant, per exemple a l’hora de referir-se al 8 de maig, en lloc del 8 de març, el dia de la dona que es va viure enguany amb manifestacions massives arreu de l’estat. El canvi social provocat pel feminisme es va fer notar en l’Orquesta Sinfónica Universal Music que l’acompanyava i que era gairebé paritària. També a l’hora de dedicar, amb bones intencions, una cançó seva a l’apoderament de les dones, tot i que la lletra deixa molt a desitjar si és per aquest objectiu, “No estás sola” diu: ‘La noche es así, niña, no olvides sonreír que mañana empiezas a vivir’.

Però la major part del repertori va ser recordat abastament pel cantant i pel públic. Amb imaginació era fàcil viatjar en el temps i posar-se en la situació d’aquell pas del gris passat franquista al technicolor de l’anomenada transició espanyola: ‘(En la movida del verano del 82 (···) la juventud inventó su ritu y su grito (···) fuisteis el viento del cambio (···)’ a “El rock de una noche de verano”. El cantant va repassar les diferents vegades que ha actuat a Barcelona, des que va tocar per primer cop el 1963 a la Fira de Mostres (fent bromes tot imitant la veu del Nodo), fins al gran concert a les Fonts de Montjuïc amb tota la recta de Maria Cristina plena de gom a gom, o el premi Ondas que va recollir perquè va mentir a l’hora de dir que li tocava ja retirar-se.

Miguel Ríos és un cantant i compositor que va aconseguir el seu major èxit als anys setanta, quan l’ “Himno a la alegría” va vendre milions de discos a tot el món, i amb aquesta cançó va cloure el concert. Abans l'únic cop que va imaginar la presència d'una orquestra va ser amb "Sueño espacial" quan la va gravar i assegurava que la va somiar així, no amb sintetitzadors ni melotrons, sinó amb tota una orquestra com la que va fer servir al Liceu. D'aquesta manera va poder cantar amb tot el ressò possible: “Soy la voz de la armonia (···) el mundo está en conflicto y hemos elegido intervenir”. Tot plegat semblava com si estiguéssim fullejant fotos d’ahir, com un flash, per aquella reina de la nit que ja no és tan contundent: ‘Que dulce confort, después de ver mi vida en technicolor’.