Joana Serrat: «En el fons, la majoria som conservadors quan es tracta de la nostra creació»

Joana Serrat agafa el relleu del guitarrista Jordi Bastida, que durant els darrers tres anys ha estat l'encarregat de l'assessorament musical amb els finalistes del concurs. Apassionada de la música d'arrel nordamericana i una de les grans cantautores que tenim a Catalunya, Joana Serrat és una de les artistes més internacionals i amb més talent de casa. L'artista vigatana ha produït, fins el moment, el debut de Marta Delmont, un tema inèdit, "Blue" de la Marta Knight, i co-produït els seus discos al costat de grans noms com el de Howard Bilerman a Dear Great Canyon (Primavera Sound, 2014) i Cross The Verge (Primavera Sound/ Loose Music, 2016), o amb Israel Nash i Ted Young, a Dripping Springs (Great Canyon Records /Loose Music, 2017). Amb el mateix Ted Young també ha coproduït el seu proper disc que es publicarà al 2021, un treball gravat a Texas i amb músics de grups de renom com Midlake, John Grant o St. Vicent. Hem parlat amb ella per saber què representa i com es planteja aquest nou repte amb la producció dels grups finalistes del Sona9 2020.

En el 20è aniversari del Sona9, t'encarregaràs de la producció i assessorament dels grups finalistes del concurs. Un repte il·lusionant?
I tant. I vull donar-vos les gràcies per haver pensat en mi. Estic impacient per escoltar les cançons dels finalistes i poder començar a posar fil a l’agulla. Tinc moltes ganes de continuar desenvolupant aquest rol que sempre m’ha atret tant.

Com et planteges una produccció?
Crec que el to de cada producció ve marcat, per una banda, de l’artista i de la seva personalitat, i per l’altra, de la química que s’estableix a l’estudi amb el productor i les cançons. No veig el productor com un mag, sinó algú que t’ajuda a assolir uns objectius i que, en el millor dels casos, duu a l’artista més enllà de la seva pròpia visió. Crec que per encarar el procés de producció és important escoltar les cançons que vol gravar l’artista i parlar sobre el concepte del disc, si és que hi ha una idea global, i acotar cançó a cançó. Després a l’estudi tot pot canviar....
 
Quins són els teu referents en la producció?
He tingut sempre debilitat per Daniel Lanois, especialment pel disc Time Out Of Mind (Columbia Records, 1997) de Bob Dylan. El concepte temps/espai dut al terreny sonor. És un disc superior i en aquest cas, es posa de manifest la importància, per una banda, de la química dels autors, i per l’altra, el salt qualitatiu compositiu de Dylan. Un altre productor que em fascina és Dan Auerbach pel seu immens treball amb Ultraviolence  (Polydor‎ / ‎Interscope Records, 2014) de Lana del Rey i All or Nothing (New West Records, 2014) de Nikki Lane. Sents la seva empremta sense que això eclipsi a les autores, tot al contrari, fa que destaquin encara més l’ideari de les artistes. Des de fa temps estic embadalida per Jack Antonoff amb la seva tasca als treballs 1989, Reputation i Folklore de Taylor Swift i a Norman Fucking Rockwell de Lana del Rey. Em sembla un productor amb categoria ja de clàssic. També m’agrada molt la producció de Jennifer Decilveo que ha fet del nou disc de les Hinds, The Prettiest Curse, i també Sia, crec que la seva feina de composició i producció són brillants.

Que és el que busques i que vols que et donin els artistes en cada producció?
Primer de tot vull entendre la seva visió i saber quines expectatives té del disc, de la cançó i de la meva tasca. És sempre un repte quan treballes amb material sensible d’un altre. M’agrada saber en quin terreny em moc i així ser conscient de fins a quin punt em deixen permís per a endinsar-me en allò que originàriament no em pertany. I sobretot molta comunicació, les idees s’han de contrastar i és molt important que tothom se senti segur dins l’estudi. Quan treballes amb les cançons, en el fons, no deixes de treballar amb l’ego de la persona que tens davant. Aquesta qüestió és delicada perquè pot dur a mals entesos perquè sovint no es distingeix entre el binomi professional – personal.


L’escena catalana està mancada de productors/es?
L’escena catalana té bons productors i els discos que s’han editat durant aquesta última dècada en són un reflex. La qualitat dels enregistraments i de la mateixa producció crec que estan encarats cada vegada més en un pla més competitiu. Però sens dubte falten productores de la mateixa manera que en manquen a nivell global. Si bé és cert que, totes les artistes que cada vegada que ens submergim en els processos de gravació dels nostres treballs, en certa manera, ja la fem també, aquesta tasca. Però al final, sembla que els treballs d’artistes més notoris acabin majoritàriament –per no dir sempre- en mans d’homes. I aquest és un punt en el que jo mateixa tinc les meves contradiccions. Suposo que en el fons, la majoria som conservadors quan es tracta de la nostra creació i de la pròpia projecció.

En quins projectes estàs treballant actualment?
Ara mateix jo i el David Giménez, qui dirigim la nostra discogràfica independent, Great Canyon Records, estem immersos en la publicació dels nous treballs de Matthew McDaid, Roger Usart, Wide Valley i Marta Pérez. També estem a punt d’anunciar un nou fitxatge que es presentarà amb un debut espectacular, i estic gestionant la sortida del meu nou treball, que m’agradaria que fos de cara a la primavera del 2021. M’estic plantejant si treure, abans, un altre disc que també tinc gravat. I tinc al cap una altra idea que m’agradaria gravar durant el mes d’agost. Finalment, estic immersa en la gravació del primer àlbum dels Riders Of The Canyon, juntament amb Marta Delmont, Roger Usart i Matthew McDaid. Fins ara hem gravat algunes cançons entre La Plana i Oregon i, de mica en mica, anirem completant l’àlbum que encara no sabem quan sortirà.