És complicat debutar en un gran escenari d’un festival prestigiós com el Mercat de Música Viva. Afegim-hi un debut totalment en solitari, amb l'únic acompanyament de la mateixa guitarra. Sumem-hi també un any de pandèmia: el públic a uns quants metres de distància de l’escenari, tots asseguts i amb distància entre ells i sense poder-se moure.
 

Altres s’haurien arronsat, però Maria Jaume es va enfrontar a les complicacions amb aparent seguretat, i va anar guanyant-se un públic –prop de 300 persones– que, també cal reconèixer-ho, només pel fet de ser al concert en aquestes condicions ja havia demostrat un interès especial per l’obra de la cantant mallorquina.
 
La guanyadora del Sona9 de l’any passat va començar amb la cançó que dona nom al seu disc acabat de treure, Fins a maig no revisc (BankRobber 2020) i va seguir amb “Forces estranyes”, una peça que va explicar que era la preferida del seu editor, Marçal Lladó, però que ella mateixa considera de les pitjors del disc. Després va anar encarant “Tan a poc a poc (que me dorm)”, “Més minuts que paraules”, “Quan me respires” i “Sa boca i es nas”, només interrompudes per petitíssims comentaris en forma de consells (“no aneu a jugar a tennis si l’endemà heu de tocar la guitarra”) i de reconeixement al seu productor, Pau Vallvé.
 
Després de la primera versió de la nit (“Don’t Know How to Keep Loving you” de Julia Jacklin), la recta final del concert va ser per a “Potser fins setembre”, “Autonomia per a principiants” i “Terra banyada”. El concert es va cloure amb “Mumare i jo” i “Fas ones”, dues versions de Miquel Serra –i del seu germà Joan–, un dels artistes més interessants de l’escena actual de l’illa, en opinió de Maria Jaume. No hi va haver temps per a més. Es va quedar al tinter “Fuig i no me toquis”. Per a la propera vegada.