Crec que no m’equivoco si dic que el Festival de la Canción Mediterránea va ser el primer camp de proves que la incipient Televisión Española (TVE) va posar en marxa per intentar estimular la participació dels espectadors.

La participació als programes de la televisió pública espanyola tenia com a element principal les votacions del públic assistent a les dues gales celebrades al Palau Municipal dels Esports de Barcelona, però també s’estimulava des de les llars per bé que tot el que es decidís allà no tingués cap transcendència en els resultats finals.

No recordo de manera exacta si era la revista Ondas o El Correo de la Radio que aquells dies anaven plenes de pàgines sobre el festival i, sobretot, encartaven el full de votació que tenia el públic, amb els noms de totes les cançons i els intèrprets i al costat de cadascuna un petit quadre per marcar les preferències i així reproduir les emocions de l’escrutini i la proclamació dels guanyadors als menjadors dels privilegiats que ja tenien un televisor. Uns menjadors molt visitats aquells dies pels veïns interessats tant en el festival com en aquell prometedor aparell amb un parell de banyes metàl·liques al damunt que li feien d’antena.

En aquest ambient gairebé familiar –que, per situar el lector més jove, podríem assimilar a Les Teresines de La Cubana, però dels anys seixanta– hem de situar la irrupció dels cantants i les cançons que venien de Grècia a concursar. I d’una manera molt especial l’edició del 1960, la segona, en la qual els dos primers llocs de la final van ser per a Nana Mouskouri, amb la cançó “Xipna agapi mou”, i Aleko Pandas, amb “Ta klepso dio triantafila”(“Despierta, mi amor” i “Dos rosas”, respectivament, en les versions en castellà enregistrades pocs dies després per José Guardiola).

Comparats amb els cantants que coneixíem de França o d’Itàlia –i, no cal dir-ho, amb els que sentíem per la ràdio d’aquí, carregada de discos sol·licitats, ‘coplas’ i ‘de España para los españoles’–, el que va fascinar tothom va ser l’actitud i el talent d’aquells intèrprets que arribaven de l’altra punta de la Mediterrània. Em refereixo, per exemple, a la discreció de Mouskouri, una dona d’aspecte fràgil, gairebé immòbil damunt l’escenari i parapetada darrere unes ulleres de pasta negra com les que aquell mateix any havíem vist a Jimmy Fontana.

També em refereixo a l’elegància clàssica d’un Aleko Pandas –que encisava les veïnes més madures del menjador– amb l’excepcional lirisme d’aquelles cançons i una manera molt peculiar d’interpretar-les amb una gestualitat mínima pensada per cedir tot el protagonisme a la musicalitat d’aquell grec desconegut per a nosaltres. Una llengua i unes melodies amb una aura molt especial que van fer que aquella parella de cantants es fiquessin a la butxaca el públic del Palau dels Esports i del menjador de casa.

Nana Mouskouri ja no va tornar a repetir, però a l’edició de l’any següent, el 1961, Aleko Pandas va endur-se el tercer premi amb “Ta grisa matakia” i a la gala del 1965 la victòria també va ser grega –prèvia votació per desempatar amb “Si chiama Maria”, defensada per Pino Donaggio i Toni Dallara–, gràcies a l’esplèndida cançó “Min les tipota” (“No diguis res”, en la versió en català de Renata, a càrrec de Josep Maria Andreu), que van interpretar les cantants Zoi Kurukli i Niki Camba. Una vegada més el mateix misteri, el mateix encís en una peça de la qual encara avui recordo fragments de la lletra original tal com jo la captava: ‘Min les tipota, min les tipota, taxidis, toxero...’.

Aviat farà un segle que el periodista vigatà Manuel Brunet va escriure una petita delicadesa titulada El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (Edicions Diana, 1925), un llibre que va contribuir a popularitzar les excavacions que la Mancomunitat de Catalunya havia iniciat pocs anys abans. Potser per això l’arribada novament dels grecs, en aquest cas a través de la música, ens va connectar un cop més amb el meravellós món dels mites.