Després de 18 anys de trajectòria i sis discos a les espatlles, la reputada banda bascocatalana Green Valley està a punt de publicar un nou treball: La llave maestra (autoeditat, 2022). Amb aquest treball, la formació torna a les arrels, des de l'experiència que atorga la maduresa, i a l'autoproducció. L'àlbum veurà definitivament la llum demà, i es presentarà en directe el 17 de juny a la sala barcelonina Apolo. Però nosaltres, avui, n'estrenem una de les peces: "Mi humilde canción". En parlem amb Ander Valverde, vocalista del grup.



"Mi humilde canción" és un tema que trenca una mica amb la resta que heu avançat del disc, amb una instrumentació més acústica i una producció més despullada.
“Mi humilde canción” va ser de les primeres que ens van sortir del nou disc, però no trobàvem la manera d’acabar-la. Vam provar fins a quatre produccions diferents, però cap semblava adequada, així que al final vam decidir fer-la acústica. És un tema amb una lírica molt profunda, i no volíem tacar-lo amb elements de producció molt estridents. Per això la vam deixar més despullada.

Ara parlaves de la lírica de la cançó, que gira bastant al voltant de la por. Per què és important parlar-ne, per vosaltres? 
En els últims discos hem parlat molt de la positivitat i de la connexió amb la naturalesa. En aquest disc una mica també, però la pandèmia ens ha canviat a tots plegats, i a nosaltres ens ha fet treure un costat més fosc, més introspectiu. Ens ha donat molt temps per pensar i connectar. Jo aquest any faig els 40, i des que van néixer els meus fills, fa ja 5 anys, visc amb por. M’he trobat amb unes noves responsabilitats que m’han fet enfrontar les meves pors i inseguretats. Ara estic en un altre procés, de seguir més la meva intuïció, però em vaig adonar que en el món artístic, i sobretot nosaltres, cometíem l’error de parlar només de la positivitat. I crec que fer temes com “Mi humilde canción” és una manera important de treure el que duus dins, que la inspiració flueixi, i parlar de tot. No hem de tenir por de parlar de les nostres pors. Escriure, per mi, és com anar a un psicòleg, una manera d’adonar-me de les meves pors i de com dissipar-les.
  Aquesta setmana publiqueu el setè disc, ja. Com ho feu per arribar-hi, després de quasi dues dècades de trajectòria, mantenint-vos fidels a la vostra essència i, alhora, reinventant-vos?
Som molt poc calculadors, ens deixem portar. És la inèrcia qui ens ha portat fins aquí. Sentim molt el present, som gent de sang calenta i de gaudir de l’ara, i no de pensar en els pròxims discos o projectes. Aquest any complim 18 anys com a banda, i estem pensant què fer per al 20è aniversari, però no som capaços de mirar gaire el futur... L’evolució fins ara ha sigut molt natural, les cançons es fan quasi soles i són les que ens han portat fins aquí. Tenim la sensació que no som responsables del nostre destí, que arriba sol. Sí que és veritat que hi ha hagut perseverança. Vam començar el 2004, com un hobbie, una via d’escapament que utilitzàvem, mentre treballàvem d’altres coses. El 2006 vam arribar a Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrere, no teníem ingressos, vivíem tots en un pis i menjàvem el que podíem. Els dos primers anys van ser realment durs. I vam estar-ne 7 treballant en allò que podíem, i dedicant el 80% del que guanyàvem a la música. Ara, per sort, podem dedicar-nos completament a la música i estem vivint un somni.

Quin és el gran canvi o evolució que presenta aquesta 'llave maestra'?
Aquest disc, en comptes de ser un pas cap endavant, depèn de com ho miris, és un pas enrere. En els últims discos hem comptat amb discogràfiques, que ens han portat a llocs que s’allunyaven de la nostra essència. Amb La llave maestra, en canvi, hem tornat a l’autoproducció i a deixar-nos de bestieses. Ens hem adonat que la llave maestra per arribar allà on volem en realitat la tenim nosaltres: són les nostres cançons. En aquest treball hem tornat a l’essència, a l’autoproducció, i l’hem portat a la nostra manera de ser. Per això hi ha punt de tornar enrere, però igualment hi ha certa evolució, perquè hem evolucionat també com a persones, i ja no fem o escrivim el mateix que quan teníem 18 anys. Hi ha gent que es queixa perquè li agradaven més els primers discos, però ja no som les mateixes persones. I la gent es queixarà facis el que facis. Així que confiem en nosaltres i en les nostres cançons, i quan surt alguna com “Mi humilde canción” ho vivim d’una manera màgica. Per nosaltres, aquest és el millor disc, quant a missatge, qualitat i producció. 
 
Així doncs, diries que aquest és potser el disc en què heu trobat una sonoritat més pròpia?
Potser sí, almenys la sonoritat que més ens defineix en aquest moment. Aquest és el primer disc que hem pogut dur a terme amb temps. Som una banda en directe, i cada any fem entre 40 i 60 concerts, per tant, els últims discos els havíem de fer mentre giràvem. Amb l’aturada per la pandèmia, hem tingut temps de sobres, i hem pogut tractar cada cançó com ho requeria. Per alguna, hem fet fins a cinc versions -mentre que amb altres discos anteriors, potser ens haguéssim quedat directament en la segona-. De fet, partíem d’una base de 40 cançons per aquest disc! Tot el temps que li hem dedicat, jo crec que queda reflectit en aquests 14 capítols, perfectament escollits i posats a lloc. La veritat és que som uns romàntics, i ens agrada donar importància al concepte d’un disc.

Una cosa que em fa la sensació que uneix temàticament tots aquests capítols és l'amor propi.
Jo crec que la paternitat hi ha tingut molt a veure. Fa 5 anys, quan veia una pel·lícula, em posava en la pell del fill; ara en la del pare. I això em passa també amb la música. Rebem molts missatges de gent que ens diu que els nostres temes els han ajudat a superar moments durs, i no puc evitar treure la part de mi que intenta ajudar el personal. Sobretot ara, que amb la pandèmia ha pujat tant el nombre de suïcidis, especialment en els adolescents. Sento que tinc la responsabilitat d’utilitzar el meu altaveu per procurar que creguin en ells mateixos, que tinguin ganes de viure, convidar-los a fer que es mirin endins i aixequin el cap.