'Els dies que vindran' és un cant a l’esperança?
M’agrada que els discos em vagin parlant per si mateixos a mesura que els vaig treballant. M’he adonat que un cop ja estava estructurada tota la part troncal de les cançons, era una reivindicació de les segones oportunitats, i en aquest sentit també a l’esperança i a la llum. Tot passa, però també tot torna.


Aquest missatge el podem portar també a la part musical del disc?

La veritat és que la sonoritat del disc no l’he buscada, m’ha sortit. És important ser conscient del lloc d’on vens, del que t’ha agradat a la vida i deixar-te portar. Tinc la fortuna de tocar amb grans músics que, a més, parlen el mateix llenguatge. Després de tants anys junts, quan ens mirem al local o a l’estudi ja sabem per on anirà la cosa. Hem assolit molta complicitat.

Quina direcció han agafat les noves cançons?
No van en cap direcció preconcebuda, faig les cançons que faig i als 47 anys i amb uns quants discos a les espatlles m’he adonat que sense voler ni buscar una fórmula, és el que sé fer. Possiblement a Dissabte (Música Global 2014) m’acostava més al rock nord-americà i deixava de banda les meves arrels anglosaxones, però en els discos posteriors ho he anat abandonant per tornar a l’arrel de tota la vida que també m’identifica. De tota manera, és cert que hi ha alguna cançó, com la que obre el disc (“Serè seré”), que sona com The Jayhawks. I “No en tens prou”, per les guitarres i el ritme, va molt en l’ona de Fleetwood Mac i Neil Young.


També sorprèn “Supervivents”, amb arranjaments més lluminosos. Amb aquesta cançó he volgut jugar i experimentar.
Quan l’anàvem treballant a l’estudi vam veure que tenia paisatges sonors als quals no estem gaire habituats i vam aprofitar per posar-hi diferents capes i sintetitzadors que li han donat un altre aire.

De fet, sempre t’identifiques amb un pop on les guitarres tenen protagonisme.
Sí, hem tingut molta cura amb els solos i rifs de guitarra, perquè els quatre mal comptats que hem gravat per al disc volia que fossin enganxosos, com si fos la tornada de la cançó. Amb aquest treball he recuperat aquells rifs de guitarres senzills de power-pop, i hi planeja la influència de grups com Big Star o Teenage Fanclub, que són el meu ADN.

 
Per a la producció del disc has confiat de nou amb la garantia de qualitat de la parella Santos Berrocal i Fluren Ferrer.
Amb Santos & Fluren ens entenem molt i hem anat establint diferents maneres de treballar en cada disc, però amb el valor afegit que també hi participen com a músics.

Ha estat una gravació molt orgànica i tocant tots en directe. Tot i això, el disc l’has gravat a La Casamurada de Jesús Rovira (Lax’n’Busto), a Banyeres del Penedès. Per què?
Tenia ganes de tornar-hi perquè volia una gravació a temps real i tocant en directe. Ens hi vam tancar durant uns dies i la veritat és que vam aconseguir l’entorn ideal.

Sorprèn que la gravació l’has realitzat en pocs dies i en dues parts.
Sí, primer vam ser tres dies a La Casamurada, al juliol, i tot va ser molt ràpid i fluid. La segona part va ser a Blind Records. Al final he treballat sota molta pressió perquè el disc ja tenia data de sortida al març i, tot i que a mi no m’agrada treballar així, aquesta vegada ha funcionat molt bé.

Aquests dos anys pandèmics han afectat d’alguna manera el procés de creació?

No gaire. Quan ens van ‘arrestar’ domiciliàriament sí que vaig donar forma a “Els dies que vindran”, una de les cançons, que precisament parla d’això. El títol es refereix a la idiotesa humana, perquè quan ens tanquen a casa comencem a dir frases de merda com ‘Tot anirà bé’ o ‘Tot això ens farà millors persones’ o pugem al terrat a cantar el Dúo Dinámico i fem l’imbècil. I al cap de dos anys, resulta que esclata una guerra i estan disparant míssils, i em pregunto: això que hem passat ens ha fet millors persones?

 

Per al disc i en directe t’acompanyen músics amb qui ja has treballat. Sou una banda?
Soc un afortunat perquè tinc músics molt bons que són persones excel·lents. No són mercenaris, tenen gustos similars als meus i parlem el mateix llenguatge. Per exemple, tant amb el guitarrista Oest de Franc com amb els productors Santos & Fluren fa gairebé una dècada que treballem junts, des del 2013 amb el disc Dissabte. I amb el baixista Quim Xicoira la relació encara ve d’una mica més lluny, és un melòman i un malalt absolut dels Beatles, de manera que ens entenem molt bé.